Opinión Pepa Guardiola: “L’escaldà de la pansa, un BIC immaterial dedicat a les suors de les generacions passades”

Després d’anys i anys de reivindicar la cultura de la producció de la pansa, els riuraus, l’escaldà, el conreu de la vinya, conjuntament amb moltes persones i associacions, i d’una manera especial amb la Penya l’Escaldà de Xàbia I l’associació Riuraus Vius, em sent desvanida, orgullosa i agraïda que, aquest mes d’agost, l’Escaldà haja sigut Declarada com a Bé d’Interés Cultural Immaterial del Patrimoni Valencià.

La pansa, obtinguda mitjançant l’assecat natural del raïm o pel procés de l’escaldà, ha sigut des d’antuvi un producte bàsic en l’economia de subsistència. No debades, la vinya conforma amb oliveres i cereals la secular trilogia vegetal de l’alimentació mediterrània.

L’escaldà del raïm per fer pansa està documentada ja en època romana; i Hieronymus Münzen, al segle XV, en els relats dels seus viatges ens descriu com s’escaldava a la Vall del Pop per propiciar l’assecat dels grans. La facilitat d’emmagatzemar-la i guardar-la per als hiverns, o per a moments de carències, i l’alt valor energètic feren de la pansa, igual que d’altres fruits secs, un dels aliments essencials a guardar en el rebost.

Durant el segle XIX la comercialització de la pansa convertí l’antiga activitat d’escaldar i assecar el raïm durant l’estiu en un treball frenètic que implicà tota la població gran part de l’any i adquirí trets industrials. El conreu de la vinya monopolitzà gran part del territori de les comarques centrals valencianes, la Safor, les Riberes, la Vall d’Albaida, l’Horta Nord, la Marina Baixa, la Marina Alta, que en fou capdavantera, abandonaren altres cultius per a plantar vinyes de moscatell.

El paisatge canvià ostensiblement, es romperen i s’abancalaren muntanyes, s’obriren camins de carro, el camp es poblà de casetes, sequers i riuraus, la classe benestant s’enriquí i les poblacions veren renovar i ampliar cases i carrers. Mentre, a la costa proliferaren magatzems, s’adequaren molls on recalaven els vaixells per endur-se el fruit sec als països de mig món.

Diferents adversitats, entre les quals la fil·loxera es convertí el pitjor mal, feren minvar la producció. L’exportació i la industria pansera anà decaient al llarg del segle XX; fins que, en la meitat de la dècada dels 60, l’escaldà tornà a ser una activitat familiar dedicada a elaborar pansa per a l’ús domèstic. De llavors ençà els grans canvis en l’economia, en l’explotació del territori, l’evolució social, la tecnològica, han transformat hàbits, costums, treballs, maneres de viure i relacionar-se, allò que aprofitava s’ha torna inservible, el que valia ha caigut en la roïna, el què era important s’ha perdut en el desús. Però l’empremta de la producció de la pansa no s’ha esborrat ni del territori ni de les poblacions.

Els qui visquérem les últimes escaldades mantenim vives les imatges, sensacions i emocions que ens produïen i hem procurat transmetre-les com a part transcendental de la nostra personalitat, conscients que el solatge cultural d’un poble ha de guardar la història, la llengua, el territori, el patrimoni immaterial i material, perquè del contrari esdevé un poble sense essència ni identitat, de cultura i personalitat desbravades que l’aboquen a desaparèixer.

Per recordar les imatges, sensacions i emocions d’aquelles últimes escaldades dels anys cinquanta del segle XX, esbose unes senzilles pinzellades descriptives (1). “L’estiu traspassava el zenit, ho delatava el blau del cel, més intens al migdia i més tacat de rojos al crepuscle. Ho descobrien el verd fosc de les vinyes i el color daurat dels raïms. Però sobre tot ho proclamaven els tragins d’homes i dones. El moment àlgid de la tasca camperola estava a les portes, començaven les setmanes més importants del calendari agrícola, eren dies d’escaldar. Passat sant Jaume, es donava compliment a l’acte iniciàtic de l’escaldà: llevar els canyissos que tapaven els arcs i obrir el riurau. Amb els ulls desclosos, el riurau cobrava magnificència i descobria misteris. Les rastreres de cabassos, la caldera, les piles de canyissos que s’encimbellaven fins a les bigues; tirats al terra un munt de pilons, els pals i els pinatells per armar els inanimats bous, els cables de fermar les veles; penjades a la paret 2 les casses, el casset, les gafes de ferro…; prop de la cisterna el cossi, els cànters, les gerres, el carabassí… tot esperava que la mà de renders i renderes els llevara la pàtina de pols acumulada i donara sentit a la seua existència com a eines destinades a convertir el raïm de moscatell en la millor pansa de món.

Els dies se succeïen atrafegats. Ventilar canyissos, composar veles, apanyar cabassos, muntar els bous, posar la sorra al carro, collir l’herba pansera, fer l’encovenà del lleixiu, preparar la llenya, revisar el fornet i els tirs dels fumerols…

Solament en arribar la nit, es gaudia d’uns instants de descans. Després d’un sopar reconfortant, es prenia la fresca al riurau o a la naia i, encisada per la llum tènue, la vetllada s’esplaiava amb endevinalles, xafarderies, contes, cançons que feien oblidar les suors de la jornada. El dia després de la mare de Déu d’Agost, s’encetava la faena principal, escaldar el raïm. El riurau net, pulcre, ordenat, estava llest. Renders i renderes tallaven el raïm al camp o ultimaven tasques per la caseta. De sobte algú cridava “Ja ve el carro! ja ve el carro!” i el riurau s’omplia de gent per ajudar a baixar els cabassos amb la càrrega valuosa. Tan prompte el carro quedava, marxava al camp per més fruit madur. Durant la nit, tapats amb pàmpols per guardar l’aroma del moscatell, els cabassos esperaven l’alba.

A penes els primers raigs de sol fregaven les teulades, l’olor d’argelaga, garbó i pi cremat en el forn d’escaldar s’escampava per la rodalia. Poc després la caldera s’agitava a borbollons i desprenia un baf dens, que es dissipava en escapar al sequer, deixant com a petjada la seua flaire característica, una intensa sentor a lleixiu casolà, a herbes i raïm. Les persones bullien al compàs de la caldera. “Va, que ja va!”, “ Va que ja talla!” acudint al riurau i prenent posició al voltant d’una pila de canyissos disposada junt a l’escaldador. Les dones s’enfundaven les mans amb grans didals de canya, els homes omplien la cassa de raïm i es preparaven per a endur-se el canyís cobert de fruit fumejant, i la xicalla es proveïa de pilons per col·locar-los entre el raïm estés. El matí transcorria de pressa, la calor del sol i del foc es feien sentir, la fam, el cansament, la matinada, la tensió de les jornades anteriors es deixaven notar. De sobte, algú encetava una cançó i els treballs de l’escaldà ballaven al ritme de velles tonades.

Fins escaldar tot el raïm, assecar, girar, plegar la pansa i preparar-la per a la venda, se succeïen dies d’inquietud, de mirar el cel, observar l’airet, consultar el calendari saragossà. Si el capvespre es mostrava nuvolós, s’empilaven els canyissos arrecerats al riurau o sota els bous tapats per les veles. Si el dia acabava amb un cel impol·lut, no calia empilar. Tanmateix, sovint, a mitja nit una gran nuvolada entrava arrossegada pel gregal impetuós, farcit de llamps, trons i pluja. Al crit de “aigua ve!”, tothom i tota dona s’aixecaven i corrien, entre la fosca i la pluja, traslladant els canyissos a aixopluc. L’endemà de matí, s’aprofitava la jornada plujosa i grisa per reprenent forces. Fins que el cel s’aclaria, la mar blavejava i l’arc de sant Martí coronava la badia.

Aviat, el sol eixugava la terra i els canyissos s’escampaven pel sequer, mentre la pell de la pansa adquiria un bell color marró amb matisos daurats i la carn prenia la dolçor de la mel i la suavitat del sagí. Acabada la temporada, els estris d’escaldar eren guardats acuradament al riurau i es tapaven els arcs amb l’esperança que en tornar-los a obrir, l’escaldà fora igual de bona que la d’aquell estiu, si havia anat bé, o molt millor si havia sigut roí.”

Els quefers d’escaldar s’han esvaït en el temps pretèrit, fa anys els riuraus van tancar els ulls al comerç de la pansa, però d’ells encara ressona el record d’activitats, cançons, contes, lletres; es conserven papers, cromos, eines, riuraus que ens hem compromés a cuidar i mantenir vius, i algunes poblacions han représ l’escaldà com la festa commemorativa dels treballs d’una tradició i de les memòries d’una història que ens dóna personalitat i ens caracteritza com a poble.

Enhorabona per L’escaldà BIC.
Ara a per la declaració com a BRL dels riuraus.
Pepa Guardiola
(1) Del llibre “Dies d’escaldà”, Pepa Guardiola, publicat per la Penya l’Escaldà, any 2004.

Artículos Relacionados

Comentarios en "Opinión Pepa Guardiola: “L’escaldà de la pansa, un BIC immaterial dedicat a les suors de les generacions passades”"

*

24.982
1.480

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.    Cerrar