OPINIÓ | Francesca Gil Puigcerver
Tere Pascual, mestra, companya, amiga i família, ens ha deixat, però la seua presència i el seu record continuaran vius en totes les persones que hem tingut la sort de compartir amb ella una part del camí.
La seua vida professional va estar profundament lligada a l’ensenyament, una tasca que va exercir fins la seua jubilació al CEIP Graüll, amb vocació, responsabilitat i una dedicació admirable. Era una mestra rigorosa i treballadora, atenta a cada detall i sempre disposada a buscar noves maneres d’ajudar els seus alumnes a aprendre i créixer.
Incorporava les innovacions a l’aula, compartia experiències amb els companys i companyes, afrontava cada jornada amb el compromís i la generositat que la definien.
Amb l’alumnat i les famílies tenia una manera especial de relacionar-se. Sabia escoltar, comprendre i trobar les paraules adequades en cada moment. La prudència, la sensatesa i el tacte l’acompanyaven sempre, sobretot quan calia transmetre calma, oferir suport o acostar posicions. Per a moltes persones, la seua presència va ser una ajuda i una font de confiança.
La seua vocació de servei també la va portar a implicar-se activament en la vida associativa del Poble Nou de Benitatxell, on es va involucrar molt activament en l’Associació de Mestresses de Casa. Des d’aquesta responsabilitat va treballar per dinamitzar la vida social del municipi i per enfortir els llaços entre les dones de l’associació. Ho va fer amb discreció, constància i una estima sincera pel seu poble.
Però Tere era molt més que la seua professió i les responsabilitats que va assumir. Per a la família i les amistats era una persona pròxima, lleial i entranyable. Una dona discreta, de conversa pausada i gestos senzills, que sabia fer costat als altres sense necessitat de fer-se notar. La seua manera de ser, serena i generosa, deixava una empremta profunda en qui la coneixia.
Ara trobem a faltar les converses compartides, les trobades, les anècdotes i aquells moments quotidians que, mentre els vivíem, semblaven senzills, però que avui es converteixen en records immensament valuosos. En cada paraula, en cada costum i en cada racó compartit, hi ha una part de Tere que continua amb nosaltres.
La seua petjada perdura en els alumnes que va acompanyar, en els companys amb qui va treballar, en les persones amb qui va compartir el seu compromís associatiu i, sobretot, en la seua família i els seus amics. Tots conservem alguna cosa d’ella: un ensenyament, una conversa, un gest d’afecte o simplement la memòria d’haver-nos sentit acompanyats.
Avui l’acomiadem amb tristesa, però també amb una profunda gratitud. Gràcies, Tere, per la teua dedicació, per la teua bondat i per tot l’afecte que vas saber donar. Gràcies per haver format part de les nostres vides i per haver-les fet, d’una manera o d’una altra, una
mica millors.
Descansa en pau, Tere.
Et trobarem a faltar, però el teu record i la teua estima quedaran sempre entre nosaltres.
