ENTREVISTA DE JOSÉ FONT CABALLERO
Hi ha històries que comencen al costat de casa, però acaben deixant empremta molt lluny. La de Caterina Lacueva Bisquert naix als carrers de Xàbia, en el si d’una família ben coneguda del poble i d’una nissaga arrelada des de fa segles a la falda del Montgó. Aquella inquietud que sentia de menuda l’ha portada fins a un dels museus més prestigiosos del món: el Victoria and Albert Museum (V&A), a Londres (Regne Unit).
Caterina és responsable de Voluntariat al V&A i també responsable de Membres i membre del patronat del Heritage Volunteering Group (HVG). Hui lidera projectes que fan dels museus espais més inclusius, accessibles i oberts a tota la societat, demostrant que la cultura també pot transformar vides.
Però, malgrat els anys i els quilòmetres, Caterina no ha deixat mai arrere les seues arrels. Xàbia continua sent el lloc on torna per reconnectar amb la seua infància i amb la seua essència com a dona mediterrània, una identitat que, lluny d’esvair-se, s’ha fet encara més forta.
En esta entrevista descobrim la història d’una xabiera que va apostar per la cultura i per perseguir els seus somnis i que, des del cor de Londres, continua portant Xàbia ben present en cada pas del seu camí.
PREGUNTA: Qui és Caterina Lacueva Bisquert per a la gent de Xàbia que encara no et coneix?
RESPOSTA: Filla i neta dels Agustins del Mercat, germana dels Coveta.
P: Quan i per què vas decidir anar-te’n a viure a Londres?
R: Al final de la carrera vaig fer un any d’Erasmus a Pisa (Itàlia). Va ser una experiència que em va marcar profundament, no només perquè vaig poder viure envoltada d’art i patrimoni, sinó també perquè allí vaig conéixer alguns dels meus millors amics, persones que continuen formant part de la meua vida molts anys després.
Després em vaig traslladar a Dublín per treballar i estudiar l’idioma, i allí vaig conéixer qui hui és el meu marit. Junts vam decidir fer el pas cap a la gran metròpoli, on consideràvem que tindria més oportunitats per a desenvolupar la meua carrera professional.
P: Va ser difícil deixar arrere Xàbia i començar una nova vida fora?
R: No, en realitat no va ser difícil. En aquella etapa de la meua vida tenia tantes ganes de descobrir món, viure noves experiències i afrontar nous reptes que el que m’hauria resultat difícil hauria sigut quedar-me on estava.
Quan eres jove, moltes vegades la falta d’experiència et fa ser més valent. Encara no eres del tot conscient de les dificultats que et pots trobar i això t’anima a llançar-te a aventures que, potser, més endavant t’ho pensaries dos vegades. En el meu cas, crec que això va ser molt positiu.
Evidentment, amb el temps hi ha hagut moments d’enyorança, sobretot de la família, dels amics i de Xàbia mateixa. Però mai he vist marxar com una manera de deixar arrere les meues arrels, sinó com una oportunitat per a créixer personalment i professionalment. De fet, totes les experiències que he viscut fora m’han ajudat a entendre millor qui soc i també a valorar encara més el lloc d’on vinc.
P: Com van ser els teus primers mesos a Londres?
R: No massa bons. I no només els primers mesos, sinó també els primers anys. Quan vaig arribar a Londres encara estava millorant l’anglés i vaig haver de treballar en feines que estaven bé, però que no estaven relacionades amb el sector cultural, que era on realment volia desenvolupar la meua carrera.
Quan finalment vaig aconseguir entrar al món dels museus, van aparéixer altres reptes. La diferència cultural, l’idioma i el fet de ser estrangera van ser barreres que vaig haver de superar. Tinc la sensació que vaig haver de treballar molt més que altres persones per demostrar la meua vàlua i poder progressar professionalment. I, si soc sincera, encara hui continue trobant-me amb alguns d’estos desafiaments.
Però també és cert que són precisament estos reptes els que més m’han fet créixer. Si et dic la veritat, el que més m’agrada i em motiva és posar-me constantment a prova i eixir de la meua zona de confort. És en eixos moments quan sent que continue aprenent, evolucionant i millorant, tant en l’àmbit professional com en el personal.
P: Sempre havies tingut interés pel món dels museus i la cultura?
R: Quan vivia a Xàbia no tenia massa contacte amb el món de l’art. A casa sempre s’havien valorat molt la ciència i la natura, i el temps lliure es dedicava sobretot a activitats a l’aire lliure, excursions i dies de muntanya.
Tot i això, hi havia una cosa que m’apassionava: les enciclopèdies i els llibres de viatges que familiars i amics portaven dels seus recorreguts pel món. Podia passar-me hores fullejant-los, llegint les històries i imaginant els llocs que apareixien en aquelles fotografies, sovint en compte de fer els deures.
El punt d’inflexió va arribar a COU, quan vaig cursar Història de l’Art. Recorde aquella assignatura com una autèntica revelació: de sobte se’m va obrir un món nou davant dels ulls. Vaig descobrir que l’art era una manera fascinant d’entendre la història, les societats i les persones.
Aquella experiència em va portar a estudiar Història de l’Art a València, on vaig descobrir un ventall immens de possibilitats. Més endavant, al final de la carrera, vaig tindre la sort de passar un any d’Erasmus a Pisa. Aquella experiència va confirmar dos passions que m’han acompanyat des d’aleshores: les ganes de conéixer altres cultures i l’amor per l’art, l’arquitectura i el patrimoni.
La veritat és que, des de llavors, la curiositat per viatjar i continuar aprenent no m’ha abandonat mai.
P: Quin tipus de faena desenvolupes actualment als museus londinencs?
R: Jo m’especialitze en l’àmbit del voluntariat. Al Regne Unit, com en molts països d’Europa, hi ha una gran cultura del voluntariat. Soc responsable de Voluntariat al Victoria and Albert Museum (V&A) de Londres, un dels museus més prestigiosos del món en els àmbits de l’art, el disseny i les arts escèniques.
Coordine el programa de voluntariat i treballe perquè persones amb perfils molt diversos puguen contribuir al museu amb el seu temps i la seua experiència. La meua tasca se centra a donar suport i desenvolupar els voluntaris, crear oportunitats perquè connecten amb els visitants i assegurar que la seua aportació enriquisca tant l’experiència del públic com la del mateix museu.
P: En quins projectes has treballat que recordes amb especial estima?
R: Els projectes que recorde amb més estima han sigut la creació i el desenvolupament de diverses visites temàtiques al V&A que han contribuït a donar visibilitat a històries i col·lectius sovint poc representats. Entre estes destaquen les visites African Heritage, LGBTQIA+ i Remarkable Women, que exploren les col·leccions del museu des de perspectives diferents i més inclusives.
També estic especialment orgullosa d’haver impulsat visites adaptades per a persones que viuen amb demència, amb l’objectiu de fer que l’experiència cultural siga accessible per a tothom.
Estos projectes van ser pioners dins del sector museístic i cultural, i és molt gratificant veure que posteriorment han servit d’inspiració perquè altres museus i institucions desenvolupen iniciatives semblants.
Per a mi, el més important és haver contribuït a fer que els espais culturals siguen més inclusius, representatius i accessibles per a totes les persones. Al mateix temps, saber que idees que van nàixer del treball en equip al V&A han acabat influint en altres organitzacions és, sens dubte, una de les satisfaccions més grans de la meua carrera professional.
P: Què és el que més t’agrada del teu treball?
R: El que més m’agrada del meu treball és treballar amb persones i veure l’impacte positiu que la cultura pot tindre en les seues vides.
Tinc la sort de col·laborar amb voluntaris molt diversos, cadascun amb la seua pròpia història, experiència i motivacions. És molt gratificant ajudar-los a créixer, desenvolupar noves habilitats i sentir-se part d’una institució com el V&A.
També m’apassiona contribuir a fer que els museus siguen espais més inclusius i accessibles. Saber que els projectes que desenvolupem poden ajudar les persones a sentir-se representades, benvingudes i connectades amb la cultura és una de les coses que més satisfacció em dona.
P: Com és el dia a dia laboral en una ciutat com Londres?
R: Viure i treballar a Londres és una experiència molt estimulant. És una ciutat enorme, diversa i amb un ritme molt intens, però també ofereix oportunitats que difícilment trobaries en altres llocs.
En el meu cas, treballar en una institució com el V&A em permet estar en contacte amb persones de tot el món i participar en projectes que tenen un impacte real en la vida de les persones.
Al V&A cap dia és exactament igual que l’anterior. Puc passar d’una reunió estratègica sobre el programa de voluntariat a treballar amb equips, voluntaris o comunitats en projectes concrets.
Tot i que, de vegades, el ritme és exigent, la riquesa cultural i humana de la ciutat fa que l’experiència siga molt gratificant.
Creus que els museus britànics tenen una manera diferent d’entendre la cultura respecte als d’ací?
Sí, crec que hi ha algunes diferències, tot i que cada vegada els museus d’arreu comparteixen més experiències i bones pràctiques.
Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció dels museus britànics és la gran importància que donen a l’accés públic, a la inclusió i a la participació de les comunitats. No es veuen només com a espais on es conserven i s’exposen col·leccions, sinó també com a llocs de trobada, aprenentatge i debat.
Al Regne Unit hi ha una llarga tradició de voluntariat, participació ciutadana i programes destinats a públics molt diversos, fet que ajuda a fer que els museus siguen més accessibles i representatius de la societat actual. Esta manera d’entendre la cultura ha permés impulsar projectes innovadors dirigits a col·lectius que tradicionalment han estat menys presents en els espais culturals.
Dit això, també crec que al País Valencià i a Espanya hi ha museus i professionals extraordinaris, amb una gran capacitat per a crear projectes de qualitat. La principal diferència, sovint, no és tant la visió cultural com els recursos disponibles.
En qualsevol cas, pense que tots podem aprendre els uns dels altres i que l’intercanvi d’idees és molt enriquidor.
P: Què has aprés professionalment treballant fora d’Espanya?
R: Treballar fora d’Espanya m’ha ensenyat, sobretot, a adaptar-me a entorns molt diversos i a treballar amb persones de cultures, experiències i maneres de pensar molt diferents. En una ciutat com Londres, on conviuen persones d’arreu del món, aprens a escoltar més, a ser flexible i a valorar la diversitat com una gran riquesa.
Professionalment, també he aprés la importància de la col·laboració, la innovació i l’avaluació de l’impacte dels projectes. Les institucions culturals britàniques solen apostar per provar noves idees i buscar maneres de demostrar com estes beneficien les persones i les comunitats.
En l’àmbit personal, viure a l’estranger m’ha fet guanyar autoconfiança, autonomia i una visió molt més internacional. M’ha ajudat a eixir de la meua zona de confort i a comprendre que hi ha moltes maneres diferents de fer les coses, totes igualment valuoses. Crec que esta experiència m’ha convertit tant en una millor professional com en una persona més oberta i resilient.
T’ha ajudat la teua experiència internacional a valorar més el patrimoni i la cultura de la nostra terra?
Sense cap dubte. Quan vius a l’estranger acabes mirant les teues arrels amb una perspectiva diferent. La distància m’ha fet valorar encara més la riquesa cultural, històrica i patrimonial que tenim a la Comunitat Valenciana, així com les nostres tradicions, la llengua i la manera d’entendre la vida.
Treballar en institucions culturals internacionals també m’ha ajudat a adonar-me que el patrimoni local té un valor universal. Allò que de vegades veiem com a quotidià és, en realitat, una part molt important de la nostra identitat i una gran font de riquesa cultural.
Cada vegada que torne a casa redescobrisc el patrimoni, les festes, la gastronomia i els paisatges amb uns altres ulls. De fet, una de les coses que més m’agrada és compartir amb companys i amics d’altres països la cultura valenciana i comprovar l’interés i l’admiració que desperta. Viure fora m’ha fet sentir-me encara més orgullosa de les meues arrels i de la terra d’on vinc.
Quan expliques que eres de Xàbia, què és el que més sorprén als londinencs?
Molta gent a Londres coneix Xàbia, especialment perquè és una destinació molt popular entre els britànics. De fet, sovint, quan dic d’on soc, la reacció és: “I què fas vivint ací si vens d’un lloc tan bonic?”.
També els criden l’atenció l’estil de vida mediterrani, el clima i la proximitat de la família. A Londres hi ha una oferta cultural extraordinària i moltes oportunitats professionals, però quan parle de Xàbia és inevitable que aparega una certa enveja. Jo mateixa soc molt conscient de la sort que tenim de créixer en un entorn tan privilegiat i cada vegada valore més tot el que representa la meua terra.
P: Què és el que més trobes a faltar de Xàbia?
R: La família, la caseta i el riurau, el Montgó, el poble, la mar Mediterrània, les coques, el putxero i la paella.
P: Tornes sovint al poble?
R: No tant com m’agradaria, però almenys una vegada a l’any. El meu marit és irlandés i la seua família viu prop de Belfast, així que ens hem de repartir.
P: Com veus Xàbia des de la distància?
R: Des de la distància veig Xàbia amb una barreja d’orgull, estima i perspectiva. Quan vius fora durant molts anys valores encara més coses que abans donaves per fetes: la bellesa del paisatge i de l’arquitectura, la proximitat de la mar, la qualitat de vida, la nostra llengua, les tradicions i el sentit de comunitat que es respira al poble.
Al mateix temps, la distància també et permet veure amb més claredat tant les fortaleses com els reptes. M’alegra veure que Xàbia continua sent un lloc que desperta admiració arreu del món per la seua riquesa natural i cultural, però també crec que és important preservar tot allò que la fa especial per a les futures generacions.
Encara que he construït la meua vida professional a Londres, Xàbia continua sent casa. És el lloc on tinc les meues arrels i on torne per reconnectar amb la família i els amics. Viure lluny m’ha fet valorar-la encara més i sentir un orgull molt profund de ser xabiera.
Creus que els joves xabiers tenen prou oportunitats laborals relacionades amb la cultura i el patrimoni?
Crec que hi ha molt de talent entre els joves xabiers per a treballar en l’àmbit de la cultura i el patrimoni, però no sempre és fàcil trobar oportunitats professionals.
Des del meu punt de vista, el sistema continua sent poc dinàmic en alguns aspectes i, sovint, l’accés a moltes places passa per processos d’oposició que requereixen anys de preparació.
Això pot suposar una barrera important, ja que no tothom té els recursos econòmics o les circumstàncies personals necessàries per a dedicar tant de temps a estudiar sense treballar. A més, tinc la sensació que, en ocasions, es valora més la capacitat de superar un examen que l’experiència pràctica, la iniciativa o les habilitats adquirides sobre el terreny.
Crec que seria positiu avançar cap a models que donaren més valor a l’experiència professional i a les competències pràctiques. La cultura necessita persones ben formades, però també professionals amb capacitat per a innovar, connectar amb les comunitats i adaptar-se als nous reptes del sector.
P: T’agradaria tornar algun dia i aplicar ací tota l’experiència adquirida?
R: M’encantaria poder tornar algun dia i aportar a Xàbia i al nostre territori tota l’experiència que he adquirit treballant en museus i institucions culturals internacionals. Sempre he mantingut un fort vincle amb la meua terra i m’agradaria contribuir a projectes que ajudaren a posar en valor el nostre patrimoni i la nostra cultura.
Ara bé, també he de ser realista. Per les raons que comentava abans, no veig massa oportunitats professionals que encaixen amb el meu perfil i amb la meua experiència.
Tot i això, espere que en el futur hi haja més espais per a professionals que han desenvolupat la seua carrera a l’estranger i que poden aportar noves perspectives. Si es donaren les circumstàncies adequades, tornar i compartir tot el que he aprés seria, sens dubte, una il·lusió molt gran.
P: Quin consell donaries als joves que volen provar sort a l’estranger?
R: El meu principal consell seria que no tinguen por d’eixir de la seua zona de confort. Viure i treballar a l’estranger és un repte, però també una de les experiències més enriquidores que una persona pot tindre. No només aprens un idioma o adquireixes experiència professional, sinó que també desenvolupes una major confiança en tu mateixa, capacitat d’adaptació i una visió molt més oberta del món.
També els diria que no es preocupen si el camí no és sempre lineal. Moltes vegades les oportunitats apareixen en llocs o moments inesperats, i és important estar disposats a aprendre contínuament i a assumir nous reptes.
Finalment, els animaria a valorar tot allò que aporta una experiència internacional, però sense perdre mai el vincle amb les seues arrels. Viure fora m’ha permés créixer molt professionalment i personalment, però també m’ha fet apreciar encara més d’on vinc. Xàbia sempre ha sigut una part fonamental de la meua identitat, visca on visca.
P: Després de tots estos anys fora, què continua significant Xàbia per a tu?
R: Després de tants anys fora, Xàbia continua sent casa. És el lloc on tinc les meues arrels, on estan la meua família, els meus amics i molts dels records que m’han fet ser qui soc. Per molt que haja construït la meua vida professional a Londres, hi ha una part de mi que sempre estarà profundament vinculada a Xàbia.
Viure a l’estranger m’ha fet valorar encara més coses que abans donava per fetes: la mar, el paisatge, la llengua, les tradicions i una manera de viure més pausada i pròxima. Cada vegada que torne sent una connexió especial amb el poble i amb la seua gent.
La història de Caterina Lacueva és la demostració que les arrels no es perden pel fet de viure lluny. Al contrari, sovint és la distància la que ens ajuda a valorar encara més d’on venim.
Des de Londres continua construint ponts entre cultures, obrint camins en el món dels museus i portant el nom de Xàbia amb orgull. Un exemple de talent, esforç i estima per la terra que la va veure créixer.
