Les dones hem sigut sempre menyspreades i relegades a un segon pla en totes les facetes de la vida. Al llarg d’aquesta crisi sanitària, hem patit el pes del treball, la neteja i les cures, demostrant de nou la nostra capacitat de fer front a qualsevol adversitat que se’ns presenta, i com a premi, el Patriarcat ens invisibilitza, estafa, menysprea i ens explota, reservant les condicions més precàries del mercat laboral per a nosaltres.
Diem que les dones hem sigut invisibilitzades en totes les facetes de la vida: la ciència, l’art, la literatura…, així com en la participació a les lluites per la conquesta de drets socials i laborals. Hem sigut desplaçades del nostre paper com a subjecte polític i històric. Dins del moviment obrer, inclòs l’anarquisme, moltes dones militants van haver d’obrir-se pas en un món polític masculí i reivindicar el seu espai en la lluita social, fet pel qual, molt sovint hagueren de confrontar-se amb els seus companys homes que pensaven que la lluita de les dones dividia el moviment obrer i que la lluita social havia d’emprendre’s en el següent ordre: primer l’emancipació de la classe treballadora i després, la de les dones. Aquest va ser el cas de nombroses agrupacions de dones a tot el món. Podríem assenyalar la Revolució Francesa, quan les dones van marxar al costat dels homes sota el lema “igualtat, llibertat, fraternitat” i més tard van ser novament desplaçades dels espais polítics i reprimides pels homes quan aquests van assolir el Poder.
Caldria esmentar a les pioneres del que avui diem feminisme anarquista, que ja advertien d’aquests problemes en el si de les organitzacions masculines des del segle XIX: a França, Louise Michel i la gran mobilització de dones
treballadores i empobrides que van defensar La Comuna de París; a Espanya, Teresa Claramunt, Teresa Mañé o l’agrupació Dones Lliures en els temps de la guerra i la Revolució Social; a l’Argentina, Virgínia Bolten amb el periòdic La Voz de la Mujer, Juana Rouco Buela i moltes altres dones treballadores; a Bolívia, Petronila Infantes i
l’enèrgic i fonamental moviment de les “Cholas”; als Estats Units, dones com Voltairine de Cleyre i Emma Goldman (“la dona més perillosa del món”); a Puerto Rico, Luisa Capetillo. Tantes dones de classe treballadora i anarquistes organitzades a tot el món, en una lluita internacionalista per l’emancipació no sols de les dones, sinó de tota la classe treballadora i de tots els cossos en el seu conjunt. Lluitant contra les opressions múltiples del patriarcat, el capital i l’Estat.
El dia 8 de març se celebra el Dia Internacional de la Dona Treballadora. El 8 de març de 1857, les dones que treballaven en fàbriques tèxtils de Nova York van organitzar una vaga exigint pujades de salaris i van ser represaliades per la policia, perdent algunes d’elles la vida durant les protestes. Va ser en 1911 quan se celebra per primera vegada el Dia Internacional de la Dona Treballadora amb la intenció de reconèixer-la com a part activa en les lluites pels drets i la justícia social, no sols de les dones, sinó de tota la humanitat.
No obstant això, L’ONU va declarar en 1975 el 8M com a dia Internacional De la Dona, llevant-li l’adjectiu de "treballadora". Però és en aquests últims anys quan s’està fent més evident la intenció de eliminar el discurs de classe social d’aquest dia commemoratiu per part d’organitzacions com: CCOO, UGT, Intersindical, USO, Escola Valenciana, PSOE,… al que se sumen moltes organitzacions de dones i plataformes feministes lligades a les institucions de l’Estat, de raça blanca i de classe mitjana alta, que prefereixen celebrar simplement el “Dia de la Dona” ocultant i donant l’esquena a reivindicacions i lluites socials pròpies de dones pobres de classe treballadora, limitant les reivindicacions a discriminaciones de caràcter interclasista que en el millor dels casos, lluiten per trencar els sostres de cristall que els impedeix aconseguir importants llocs executius, mentre necessiten explotar a altres dones precaritzades que han de fer per elles les tasques de cures i de la llar.
Tot això desvirtua i distorsiona el motiu principal pel qual se celebra el 8 de Març. Al nostre parer, cal continuar reivindicant aquest dia com el de la dona treballadora, així ho demostra la lluita de les Kellys, les aparadores del calçat, les treballadores dels magatzems de fruita, les temporeres del camp, les d’infermeria, les treballadores de la llar i de les cures…Tots aquests treballs recauen majoritàriament en dones i es desenvolupen en condicions miserables. Moltes vegades sense contracte, exposades constantment a la precarietat. No hem d’oblidar que les dones ens veiem sotmeses a més de per les jerarquies classistes, per les racials i colonials. Així, veiem com a Espanya les dones migrants i racialitzades, després d’exiliar-se de les seues terres, s’encarreguen dels treballs més precaris, i a més han de fer els treballs domèstics i de cures de les dones blanques perquè aquestes puguen ocupar-se de la seua emancipació; s’enfronten als perills de la deportació, del CIE, de la separació forçosa de les seues famílies, les seues filles i fills i les seues vides; s’enfronten als xantatges i als abusos sexuals per part del patró, com hem pogut veure recentment. Elles són les que dia rere dia sostenen una gran part del pes d’aquesta societat configurada sobre els fonaments de la jerarquia.
Volem afegir que la condició de classe consisteix a pertànyer a una classe social i no estrictament a desenvolupar un treball remunerat. Per tant, de classe obrera som igualment les treballadores en actiu com les parades, estudiants, jubilades, pensionistes, etc. Per la qual cosa, existeixen raons de pes per fer del 8M, l’altaveu de totes aquestes protestes i no un dia per a felicitar la dona només pel fet de ser-ho, o per haver assolit un important lloc executiu en una gran multinacional explotadora. El “gest” d’eliminar l’adjectiu “treballadora” del 8 de març és molt més important i significatiu del que sembla, perquè no és sinó una estratègia més per part dels Estats del Benestar i les socialdemocràcies, per absorbir les nostres lluites emancipatòries històriques i buidar-
les de contingut. No és sinó l’intent de despullar-nos de la nostra memòria de lluita contra el Poder; d’amagar les cadenes que ens asfixien avui d’una manera més sofisticada; que perdem l’horitzó pel qual lluitem i ens asseguem en el banquet dels poderosos i considerem com a companyes a les nostres explotadores i tiranes.
No volem assolir el Poder, no volem veure’ns representades als Parlaments als cossos de Seguretat de l’Estat ni a la presidència d’una empresa explotadora. No volem donar suport a la vella i oxidada estructura jeràrquica sobre la qual històricament s’assenta la nostra societat. Del Poder no volem més que la seua abolició.
8 de Març: dia de la Dona Treballadora.
Ni mestresses ni esclaves: Anarcofeministes sempre.
Secretaria de Premsa, Propaganda i Comunicació del Sindicat d’Oficis Varis de la CNT-AIT de La Marina Alta.
