OPINIÓ
Cada mes de juny, Xàbia es transforma per celebrar les seues estimades Fogueres de Sant Joan, unes festes que omplin els carrers de música, color, foc i emoció. Entre els actes més esperats i arrelats destaca la celebració dels Bous al Carrer, una tradició que forma part de la identitat festiva del municipi i que continua reunint veïns i visitants al voltant d’una de les manifestacions culturals més emblemàtiques del poble.
Els Bous al Carrer formen part del patrimoni festiu valencià des de fa segles. Durant les festes, el recinte taurí -i el baret per supost- es converteix en un dels principals punts de trobada. Allí es comparteixen moments d’emoció, convivència i respecte per unes celebracions que han passat de pares a fills, convertint-se en un autèntic llegat cultural.
Les Fogueres de Sant Joan han sabut evolucionar amb el temps mantenint l’essència que les caracteritza. En aquest context, els Bous al Carrer continuen ocupant un lloc destacat dins de la programació festiva, combinant tradició i organització per adaptar-se a les necessitats actuals.
La seguretat, el respecte a les normes i la implicació de les entitats organitzadores permeten que aquesta tradició continue desenvolupant-se dins d’un marc festiu que posa en valor tant el patrimoni cultural com la convivència ciutadana.
Ens poden agradar o no. Poden semblar-nos una tradició plenament vigent o una festa que alguns consideren fora de lloc en els temps actuals. Però allò que resulta difícil de discutir és que els Bous al Carrer formen part de l’ànima festiva de Xàbia. Són una herència rebuda, una expressió cultural que ha acompanyat generacions de xabiers i que, d’una manera quasi atàvica, continua vinculada a la identitat del poble de Xàbia com tota cultura mediterrània amant dels bous des de Roma. Entendre a la nostra vila i les seues Fogueres és també entendre el paper que aquesta tradició ha tingut, i continua tenint, en la construcció del seu caràcter.
«Atàvica” i l’antiga Roma són bones claus per a contestar a aquest article d’opinió del Sr Font: En el Paleolític la tradició era anar a la caverna de la tribu enemiga quan els homes havien eixit a caçar mamuts, deixar d’una garrotada inconscients a les dones i endur-se-les a la seua caverna. Compta la llegenda que en l’antiga Roma els romans, davant l’escassetat de dones, van emborratxar als sabins per a segrestar ‘les donzelles’. A les savines no els va fer gràcia aqueixa forma ‘ancestral’ de lligar i van inventar les discoteques. Les tradicions, per molt antigues que siguen, poden canviar – i potser com més antigues, més necessitat de canviar-les.
I si el sofriment d’un animal produeix en les persones goig o orgull de ser més llest que una vaca, preocupa l’afirmació “que aquesta tradició ha tingut, i continua tenint (un paper), en la construcció del seu caràcter.”
Es la seua opinió. Molt respetable i molt prop a la meua. Imagine que des de el seu escó com a regidor quan finalment conseguixca representació municipal després de tantes oportunitats perdudes, podrà intentar llevar esta festa del nostre calendari. Salutacions!
És molt fàcil, el que bo voldries per a tu tampoc deuries voler-ho per ningú. Per molts tradició que siga, es més afortunadament les tradicions als llarg dels anys han anat canviant. Per a mí es un signe d evolució plantejar-se canvis i no donar les coses per vàlides simplement perquè és «tradició». Podria possat una llarga llista de tradicións que han anat descarta-se per l’evolució i temps al temps confie que passe el mateix amb aquesta. Tortura, ni arte ni cultura.
Ana, entenc el que dius. A mi els bous no m’agraden, però no sóc gens partidari de les prohibicions. No es el teu cas per lo que escrius però només a alguna gent li preocupa el benestar animal dels bous, no dels porcs, gallines, gossos, gats, raboses, no sé… Sempre veig la defensa animalista com a pretexte per a atacar a una cultura determinada. La nostra. També puc estar enganyat. Salutacions i gràcies per llegir-me.
Quienes glorifican y romantizan el sufrimiento animal carecen de algo fundamental: compasión. El sufrimiento animal jamás se ha justificado, y debemos priorizar la compasión y la empatía sobre ideas obsoletas, simplemente porque nuestros antepasados no las comprendieron mejor. Incluso el apartheid se defendió: el derecho a mantener esclavos como sirvientes sin valor ni derechos, y a quemar mujeres acusadas de brujería; en aquel entonces, era legal. Hoy sabemos que nunca fue ética ni moralmente justificable. Maltratar, incluso torturar y matar animales solo para nuestro «entretenimiento», nunca ha estado bien ni lo estará. Y en el fondo, si somos honestos, lo sabemos.
Muchas gracias por intentar leer mi artículo. No obstante, sobre la tauromaquia ya hablaremos en otra ocasión, pues merece un debate propio. Un saludo.