OPINIÓN
És la primera vegada que escric en valencià en aquest mitjà de comunicació en què col·labore, i ho faig per reivindicar una festa desapareguda que necessitem recuperar urgentment. Per nosaltres, pels nostres majors i pels futurs xabiers que estimen la nostra cultura en tots els seus sentits.
Les Festes del Portitxol naixen simplement de la necessitat humana de reunir-se, riure, ballar i sentir-se poble davant de la mar, dels ceps, de les figueres i dels ametlers. Eren, sens dubte, les úniques festes plenament paganes de Xàbia. Sense patrons, sense processons, sense misses ni solemnitat obligada. Només convivència, música, foc, sopars de cabasset, danses populars i la Mediterrània observant des de la foscor d’agost. Un miracle senzill que, durant uns anys, va convertir El Portell -lo que els demés anomenen la Creu del Portitxol- en el punt més lliure i autèntic de l’estiu xabier.
Aquelles festes, recuperades pels veïns després de dècades d’oblit, no pretenien competir amb els Moros i Cristians ni amb Fogueres. Tampoc necessitaven grans pressupostos ni artificis. La seua força estava precisament en el contrari, en la intimitat, en la proximitat. En la sensació que tot el món cabia en aquella esplanada d’Ambròs davant de la creu, entre el soroll de les dolçaines i les rialles.
El Portitxol tenia -i encara té- alguna cosa antiga, quasi tribal, que es reflecteix en els marges, bancalets i pins. Quan començava la dansà de carrer amb el Grup Portitxol i sonava la dolçaina al capvespre, semblava que el temps desapareixia. No hi havia escenaris gegants ni tanques metàl·liques. Només gent compartint un espai únic entre penya-segats, natura i mar. I això és precisament el que les feia diferents. Perquè en una Xàbia cada vegada més massificada, col·lapsada, més urbanitzada i més enfocada al visitant, les festes del Portitxol conservaven encara un sabor popular genuí. Eren la celebració d’un paisatge i d’una manera de viure’l. Una festa de veïns oberta a tots. Sense distincions. Sense jerarquies. Sense necessitat d’excusar-se darrere d’un sant o d’un regidor.
Potser per això molts les recorden amb una nostàlgia especial. Allí hi havia, en l’època dels nostres majors, humoristes improvisats, revetles modestes, sopars interminables i xiquets corrent entre taules de fusta. Hi havia una alegria imperfecta però real. I també una reivindicació silenciosa de la cultura valenciana que va recollir molt bé la generació que les va recuperar anys enrere.
Per això seria tan important tornar-les a celebrar. No com un simple esdeveniment estiuenc més dins del calendari municipal, sinó com allò que van ser, un acte de resistència popular davant de la uniformitat moderna. Un espai on Xàbia encara es reconega a si mateixa sense maquillatge.
Ara que tot sembla convertir-se en producte turístic, el retorn de les festes del Portitxol seria també una manera de recuperar l’essència mediterrània de la vila. Eixa que no es ven en fullets ni en Instagram. La de les nits d’estiu amb cadires fora de les naies, música tradicional i converses infinites mirant la mar negra.
