Com ja fa força mesos que, per circumstàncies alienes a la meua voluntat, no gaudeixo de les innombrables belleses de la meua estimada Xàbia, em rememora la meua ment i escriure sobre els records que animen i alegren el meu cor, encara a la llunyania.
Una vesprada assolellada d'estiu i net el cel de núvols, des de la terrassa del meu apartament al carrer Verge de Loreto de Duanes, mentre que la suau brisa marina de la meravellosa Badia m'acariciava el rostre observava atònit, com l'onatge copejava el penyal sortint del Cap de Sant Antoni que es troba a nivell del mar, la seua escuma blanquinosa i arrissada, repetia la cerimònia en xocar amb la roca en dècimes de segon, sense que tinguera temps visual de distingir l'espai que transcorria entre una onada i la següent. No podia apreciar si la mar s'enfuria o es calmava, perquè la incessant escuma blanca fent tirabuixons irrompia al bec sortint del Cap que albirava des del meu balcó.
Aquesta acció rexicotetiva d?anells d?escuma blanca cridava l?atenció de les meues pupil·les que gaudien del panorama al so d?una melodia llunyana, que semblava que era entonada per una orquestra de músics celestials. Serà realitat? Serà un somni? Com puc percebre alhora tantes visions belles i el ressò de tants sons agradables a l'orella a l'uníson? Oh, amic! No et sorprenguis, o és que t'has oblidat que ets a Xàbia? Un lloc paradisíac que inunda els cinc sentits damor, pau i felicitat. Vaig reaccionar i vaig respondre: perdó, les meravelles
possiblement m'han ofuscat, encegat i he arribat a perdre el seny.
Intentaré tornar a la realitat ia palpar tots els magnífics moments de satisfacció i goig que m'ha brindat i brinda la meua estimada Xàbia. Jo, abstret amb la lluminositat del vespre, embadalit amb el despuntar de la lluna enroigida, que treia el cap per l'escullera del far verd com si emergís del mateix mar, se m'anaven doblegant els
parpelles fins que acabaven tapant-me la visió i, cobert per platejats anells d'escuma blanca, balancejat per dos àngels m'adormia plaentment fins que el sol sortint i brillant em despertava avisant-me que havia despertat, i el meu cos joiós es recreava tornant a contemplar els d'escuma blanca i la immensa
lluminositat de l'alba d'Espanya de la incomparable bellesa de la Badia.
Vaig comprendre que, cada matí, el sol ix, i que cada clarejar és més i més atractiu. És, el paisatge que ofereix de diversos colors que es barregen amb el blau cel del mar i penetren a l'orgue de la visió com un raig veloç, amb una gran alegria que li transmeten a la ment i, aquesta al seu torn, al cor, que batega amb una eufòria pròpia d'un plaer inesperat fins a caure rendit a les meravelles que t'enreguen tot el cos i et reviuen els goigs inimaginables, i transformen en delit gloriós tot el nostre ésser, després de la contemplació del que estem
presenciant.
S'havia complert el meu somni. He tornat a contemplar la teua bella Badia. Havia nascut un nou dia, un sol que no falta a la cita, una nova vida que es felicita pel retorn dels pescadors sans i estalvis a port.
Joan Legaz Palomares.
