La meua Xàbia estimada, t'he tornat a veure. Seguixen vius en la meua ment els teus ancestres, la teua història, els teus vells costums, que cuides gelosament amb cura contra les adversitats. M'has ajudat a viure, a somriure. I els teus records em fan recrear-me en somnis dolços. Ets el meu assossec, el meu rabeig, la meua pau. Sempre que respiro i oloro la proximitat de les teues terres, el primer que albiro és el teu mil·lenari Montgó, guaita permanent de totes les teues espectaculars i belles meravelles que conviden a admirar un poble que acobla el passat amb el futur, amb fe i esperança i que s'atalaia des d'aquesta pètria cúspide…
Els teus Caps Sant Antoni i La Nao, que són orientació i guia per a la navegació pel Mediterrani. Són dos balcons que, des d'aquests promontoris, amb els fars il·luminen permanentment l'amplada mar. Les teues roques són la carn viva d'un assentat amor que permeten poder embriagar-me de totes les teues riqueses i de la teua anella i saborosa olor agrícola mariner.
Quaranta-sis anys, des que et vaig conèixer, al meu cor en el meu pensament, són impossibles d'esborrar. Sóc presoner de les teues enyorances perquè al final, no sé si desvari. T'estimo massa o m'embogeix la teua bellesa. La nostàlgia habita a la meua ànima i em recorda que, el meu cos es creix, levita i se sent sublim quan gaudeix de la teua presència. Impera la pau a mi.
Quan em desperto de matinada em dirigeixo a asseure'm a la mateixa roca de sempre a la platja de la Grava, amb la mirada perduda, a esperar que trenqui el sol per la punta del Cap de Sant Antoni. La brisa dolça del mar acaricia el meu
rostre i el meu cor batega pletòric de records. S'eixampla amb la llum blanca de la matinada davant la teua Badia i vessa d'alegria. Es resisteix a allunyar-se del plaer que envaeix tot el meu ésser. No vol que la malenconia s'apoderi de mi. L'alba net i lluminós m'anima perquè l'agonia no siga el fruit que alimenti l'absència que m'afligeix quan m'allunyo de tu, la meua estimada Xàbia.
I per què no m'aculls i m'adops perquè visqui per sempre i per sempre amb Tu? Jo vull quedar-me amb tu. Que il·lús!, em xiuxiueja el subconscient. Xàbia sap que l'estimes, que és present al teu cor, que et
té embadalit com l'enamorada al seu fidel enamorat, i que viu dins teu, però que tampoc no cal que hi habitas permanentment.
La presència física, ja sap que és un revulsiu curatiu i plaent per a tu. Potser per a la teua obsessió o egoisme personal. Però la Xàbia et diu: “Tranquil, no et martiritzis, conec les teues bones intencions i t'espero sempre i estic disposada a abraçar-te ia estimar-te. Em plau i alegria que m'estimes. Estic amb tu, t'espero amb els braços oberts i no t'abandonaré mai”.
Gràcies, la meua estimada Xàbia. Ja sé que em puc morir en pau i tranquil, perquè des del cel et podré contemplar amb la llum divina de la blanca i neta espiritualitat, et veuré més bella encara i seguiràs sent el meu amor inoblidable i perpetu.
Juan Legaz Palomares
