Un proverbi africà diu "Per educar un nen fa falta la tribu sencera" en contrast amb el model de família nuclear que regeix en les societats occidentals es destaca un model d'educació més comunitària.
Aquests dies estic buscant dades sobre la vida a les cases de camp de Xàbia i em trobo amb un buit. No he vist referències a la vida que es realitzava en el que es deia, 'Anar a la renda' encara que sí sobre la escaldà i sobre els riuraus i fins en excés. Però la renda significa moltes més coses i entre elles portar a la pràctica el que indico a l'començament: "A l'home l'educa la tribu" perquè estant a la renda és tota la família i fins i tot els amics del veïnat, qui participa i influeix en l'educació dels menors que hi són.
Moltes vegades he dit que les famílies a Xàbia solien van tindre casa i caseta però això no s'ha d'entendre com en l'actualitat, quan parlem del segon habitatge: la caseta era una prolongació de la casa de la vila per tal com la vida que es feia a el poble es traslladava a el camp per realitzar determinades tasques que precisaven d'espais més amplis i una major proximitat als camps agrícoles. La caseta no estava preparada per viure-hi de forma permanent com ho està en l'actualitat la segona residència, de manera que arribat el moment d'utilitzar-la es portaven els estris que es necessitaven de forma més peremptòria i el dia que s'anaven a la renda , es podia veure al carro aquells estris més necessaris per al desenvolupament de la vida familiar. A la caseta s'anava a treballar mentre que en el que anomenem en l'actualitat la segona residència es va a descansar. Hui la segona residència suposa una vida més folgada econòmicament mentre que la caseta suposava una necessitat per poder obvan tindre més beneficis de la feina efectuada i de la producció agrícola de l'pagès.
El temps de la renda era el temps que s'estava a la caseta per atendre les tasques agrícoles més importants. Passades les festes de Sant Joan es produïa una diàspora al poble i els camins s'omplien de carros que traslladaven estris de la llar a les cases de camp, les anomenades 'casetes' i en algun carro, en aquest viatge, en lloc privilegiat i en una cadira baixeta s'acomodava a l'àvia o l'avi que d'aquesta manera anava més descansat. Un cop aposentats els cap de família a la caseta, anirien arribant en els dies següents altres familiars que anaven a participar, col·laborar i prestar el seu esforç en tot aquest període de la renda.
Però a la caseta s'anava també amb una perspectiva alegre i il·lusionada, sabent que després del treball s'obtindria el benefici que fes eixir d'un mal a l'hivern que ve. Crec que el dia que marxava a la renda era un dia esperat per tots ja que a més anaven a gaudir de la natura, de el sol i dels camps, deixant les quatre parets de la casa. Es canviava també de veïnat ja que en les casetes confrontants havia altres veïns diferents als del carrer, de manera que les visions de la realitat es modificaven.
Anar a la renda era traslladar-se a l'habitatge que anava a servir de punt de trobada per a la família en un lloc que estigués equidistant de les parcel·les familiars agrícoles a ser possible per evitar el tràfec pels carrers de la població i facilitar la recollida centralitzada de tota la collita. En ocasions la 'caseta' tenia un riurau adossat. Si bé en el riurau tenia lloc primordialment la producció passera, però el riurau es convertia en paraules de Rei Aynat, en l'epicentre de la vida domèstica, ja que en ell es desenvolupava la mateixa. En el riurau es menjava i sopava i després del sopar, es realitzaven les tertúlies amb les històries de l'avi i els contes dels oncles o els acudits dels primers. Si a l'hivern es feia això al voltant de la llar (de foc de la xemeneia), ara es feia al riurau amb la xerrada amigable en un context d'alegre disposició esperant que els ulls es tanquessin per anar-se'n a dormir, el que s'accelerava si era a la llum d'un carburer o d'un llum d'oli.
La tinença d'un riurau adossat fa necessari la presència d'un sequer, com un lloc destinat a assecar panses, figues, ametlles, cacauets, tomàquets, ... i necessitava una extensió d'una o dues fanecades per complir la seua funció, la qual cosa estava també condicionat per les fanecades de vinya que tenia l'agricultor i la quantitat de braços per afrontar l'elaboració de la pansa.
Igual que era necessari el sequer, el pagès tenia una sèrie de taules on es conreaven productes agrícoles que els ajudessin a ser autònoms en el que seria la seua dependència de l'mercat. En aquest espai es trobaven uns garrofers que amb les taules que tenien alfals, s'alimentava a el mul que estava a l'estable i que junt a la palla, la seua alimentació estava satisfeta. També el blat de moro ocupava altres taules que passat el període de cultiu de la dacsa, s'utilitzaven per a altres cultius de temporada. La caseta tenia també algunes taules de tomàquets, pebrots, albergínies, melons i síndries així com alguns pocs fruiters, entre els quals sempre hi havia el taronger, però també el llimoner, la figuera, el magraner, la pomera i algun perera.
Entre les taules podia córrer l'aigua amb la qual es regaven aquestes taules quan es disposava de la mateixa després del contracte amb el motor de l'aigua. Tot aquest cultiu a Gata rebia el nom de 'pa portar' ja que el que es produïa eren productes per dur a la llar familiar i no només en el temps de la renda sinó també la resta de l'any.
Però la renda significava socialitzar-i relacionar-te amb la resta de membres de la família. Doncs hi havia moltes tasques comunes en què havien d'intervenir tots els membres, si bé cada un tenia les seues pròpies funcions. Era la trobada amb persones que acudien per col·laborar en aquesta tasca comuna, on tots tenien el seu lloc però diferenciat on les dones tenien una funció diferent a la dels homes i els majors diferent a la dels xicotets. Era una micro-societat amb els papers definits en un moment precís. (Continuarà)
Joan Bta. Codina Bas
M'ha encantat el teu article; és molt interessant
Espero impacient la continuació.
Una abraçada
Felicitats Joan per la teua constància publicant articles.
És fàcil coincidir amb el teu amor per Xæbia.
M'ha encantat. Em recorda a la meua iaio quan ens explicava històries les quals coincideixen amb l'article. em encantamj
Molt interessant l'article. M'ha recordat l'ombra de l' «garrofer», sota el qual sèiem, i fins dormíem la migdiada, si en el riurau feia molta calor.
Felicitats a Joan Baptista Codina Bas per la seua excel·lent i amena descripció d'anys passats (finals de 1800 o primers de l'any 1900 ??). La continuació és esperada amb gran interès.
Potser hi ha algun llibre antic que descrigui part d'això ??
Repeteixo, felicitats Joan Baptista
Són vivències dels anys 1954 a 1960. En la continuació ho explico. (Seguiran tres o quatre relats més)
M'ha encantat! Que forma més amena de viure experiències passades i que gran moment aquest de la renda. Espero amb impaciència el següent article. Gràcies Joan!
Excel·lent i entranyable article. Llegir-lo suposa, especialment per als més grans, un recorregut pel passat, perquè tot el que en ell es diu, d'una o altra manera, ho hem viscut. Em porta molts records, per citar algun, el de les tertúlies a la nit a la llum de l'carburer o de la lluna, de les contarallas dels vells, que sabien molt, històries de carrabiners, contraban, la collita de l'ametlla, de l' garrofer que molt agraïa la presència humana i una infinitat d'anècdotes que em vénen a la memòria, com les que comptava l'oncle Carmel que tenia la seua caseta de la Plana ...
Espero aquesta continuació que tant record porta.
Meravellós