Diuen que, quan tot això acabi, serem millors. Que l'impacte de la pandèmia farà que oferim la nostra millor cara com a individus i, també, com a societat. Les mostres de solidaritat es repeteixen consecutivament com un degoteig incessant.
El mateix passa amb la generositat en els que, de base, són despresos. Aquesta experiència va servir perquè moltes persones tinguin un punt d'aprenentatge important, quant a valorar les coses senzilles de la vida. Ara, en la majoria dels casos, aquesta major sensibilitat existirà durant alguns mesos, fins que ens sentim totalment segurs. Mentre seguix la incertesa, la gent tindrà una millor actitud, més sensible, més generosa i més col·laborativa.
En línies generals, en el moment en què això aparentment passi, molts oblidaran el que ha passat i tornaran als seus hàbits de sempre. Davant situacions com aquesta, el lideratge hauria de ser científic, no polític. Confiem que la societat comenci a relativitzar, a gaudir de les xicotetes coses que omplen el nostre cor dia a dia.
D'una pandèmia amb milers de morts no podem romantizar res, però sí que podem aprendre molt. Cal parar-nos a pensar què ha passat, com hem respost i com afrontar el futur a tots els nivells. Ens hem de donar compte de les necessitats reals i, fins i tot, dels hàbits de consum innecessari. La pregunta real és si volem tornar a la normalitat anterior o aprofitar aquest moment per crear models de vida que mereixin més la pena ser viscudes.
Si fem servir l'amor i l'intel·lecte, aconseguirem crear alguna cosa nova, que ens deixi el seu pòsit i que siguem capaços de manejar. Si no, haurem de veure com gestionar el que estem vivint, perquè hi ha alguna cosa al que no anem a
tornar. La vida seguirà, però hi ha diferents pèrdues que haurem d'enfrontar.
Naixeran coses noves, però ara mateix estem en la incertesa i tenim por perquè no sabem el que vindrà després. Els recursos en què estàvem instal·lats s'han commocionat i serà un camí inexplorat, nou i junts.
Aquest "Junts" passa, per afrontar la situació generant sistemes socials comuns que posin la vida al centre, sense deixar-nos arrossegar per l'individualisme i el "Campi qui pugui". La pandèmia ha fet saltar pels aires totes les costures de sistema i ens ha posat com a societat davant d'un mirall. Estem podent observar aquells treballs que són fonamentals per al desenvolupament de la vida social -i econòmica-, i que, casualment, són precaris i, majoritàriament, mal pagats.
Travessem moments d'ansietat desbordant, per la qual cosa és recurrent veure com, a més de tancar-nos, també ens tanquem en nosaltres mateixos.
Per això cal recordar que no passa res si no ens trobem bé, si no podem ser creatius i productius (com tots els altres a Instagram). Però, sense pressa, quan puguem, si volem cuidar-nos, anem a haver de mirar per dins, preguntar-nos i descompondre aquesta experiència que, tot i que és compartida, cada un de nosaltres l'estem vivint de manera única.
Si sóc sincer, no tinc ni idea de com eixirem com ciutadania, perquè cada persona ha de decidir, ha de reflexionar i optar per un camí o un altre. El que si m'agradaria és que la balança s'inclinés per intentar ser persones bones, sensibles, amb consciència social, creadors d'humanitat i compromesos per alleujar el sofriment humà, per defensar els ecosistemes.
La decisió és a les nostres mans, en el nostre cor, de si vull una societat cooperativa, col·laborativa, que busca la felicitat i assaborir la vida, no consumista ni hedonista, una societat que cobreix les necessitats bàsiques de cada persona, no una societat de la productivitat i el creixement absurd. Hem de triar sabent que el que triï la majoria, encara que siga l'opció de ser pitjors, ens marcarà el nostre rumb sense aprendre res del que estem vivint.
Hem de triar, tu que camí tries? Anem a ser millors o pitjors? Crec que bastant tindrem amb ser. Haurem de restablir la confiança en nosaltres (en nosaltres mateixos i en els altres) i això no serà fàcil. O anar a Sòfocles: "L'obra humana més bella és la de ser útil als altres".
Joan Legaz Palomares.
