'Una curiosa història succeïda a Xàbia', per Godofredo Cruañes Aracil

Tafanejant en els meus arxius familiars em trobo una carta de Joaquim Cruañes Cholbi amb data 23 de juny de 1986 a la qual, coneixedor de la meua afició a guardar documents i històries, em adjunta "Dues vinyetes. Una, com veuràs me la van explicar, crec que va ser l'avi Godo; l'altra ... etc. "

Això va haver de succeir molt a principis de l'S.XX o, més probablement, a finals de l'XIX. I sense més preàmbul pas a transcriure la curiosa i divertida història:

M'ho van explicar els meus majors; no és invent meu. Pel carrer Major de Xàbia, o pels seus voltants, vivia un senyor tan summament gros que cridava l'atenció, a tal extrem era el seu gordura que no sortia al carrer, únicament es treia el cap o s'asseia a la porta, en èpoques de calor, a prendre la fresca. Era una excel·lent persona, que gaudia de l'afecte de propis i estranys, però va van tindre la desgràcia d'acumular tanta carn que l'obligava a una vida contrària a la seua conveniència, ia menys exercici més perill d'engreix.

Per on, es va posar malalt i de gravetat, tant va ser que se li van administrar els darrers sagraments i ja van quedar esperant d'un moment a l'altre la fi de la vida d'aquest senyor. I es va pensar: seria molt convenient cridar a què confecciona les caixes mortuòries, per si no tinguera alguna de la mida apropiat per aquest senyor. I així va ser. Quan va venir i va veure el malalt seua contestació va ser que calia confeccionar una de mida a propòsit per a aquell malalt, ja que no era cosa molt freqüent cossos d'aquesta grassor.

Així se li va encomanar i es va fabricar una caixa exprofeso per a aquest malalt i van quedar a l'espera de, arribat el moment, utilitzar-la. Però no havia arribat la seua hora i va salvar la gravetat i va començar la seua recuperació i la família es va trobar amb la caixa mortuòria confeccionada i sense saber on l'amagaven o com deien a l'malalt que ha passat.

Però no quedava altre remei, ja que es va recuperar de el tot, va començar la seua vida normal i resultaria molt desagradable que donés amb l'amagatall de la caixa amb el consegüent disgust i impressió. I els familiars van acordar dir-li la veritat i així es va fer; però quan tots esperaven una reacció d'impressió pel tràngol va passar tot el contrari. Va demanar veure la caixa mortuòria i seguidament va cridar a un fuster a qui va ordenar que de la fusta d'aquesta caixa se li fes una tauleta per menjar còmodament en ella, quedant els familiars bocabadats de la reacció.

Efectivament, en aquesta tauleta, mentre va viure, es va servir d'ella, tant per als àpats com per a altres menesters, sense que la seua presència li inmutara gens ni mica ia quants amics i coneguts li visitaven ensenyava la tauleta i els explicava la història que havia portat al seu confecció i utilització. I així ho va fer fins a la seua mort.

¿La família la va conservar ja mort el propietari? Doncs d'això no em van dir res, suposant ja hauria oblidat la història i s'utilitzaria sense cap dificultat.