'Posada de sol a Xàbia', per Juan Legaz Palomares

Mai no has vist una eixida de sol a Xàbia pel Cap de Sant Antoni i el seu posterior ocàs enfilat al Montgó?. Doncs no saps què et perds. I al capvespre en una nit d'estiu l'enroigida lluna emergint del mar com una flamant flama que embadalix i enamora.

T'aconsello que intentis contemplar aquest espectacle que no oblidaràs mai, i t'asseguro que el tornaràs a repetir més d'una vegada, perquè et satisfarà l'esperit de pau. Serà un estiu feliç que recordaràs tota la vida. Es desperta el sol i encorben el llom per formar ones les aigües cristal·lines de la Badia de Xàbia, com si una mà misteriosa i tova l'acariciés. Les seues gracioses corbes són reverbers de lluent plata que, en escumosos rínxols s'encanonen per a mara morir en la pètria Platja de la Grava.

Clarejar a Xàbia, des de la Platja de la Grava

Amb remolins de suau vent, morta de set, la terra s'aixeca embolicant pinedes i palmeres en soltes xarxes de flotant harmonia. El sol es pon, el seu radiant globus infla les temples vomitant flames i els núvols s'incendien i en gegants el mantell d'or, de violeta i grana trenquen, difonen…, es reposen després sobre el front de el cim del mític Montgó, que en despertar-se del seu somni maldestre s'il·lumina d'amor, ruboritzat.

Mira cap a l'orient amb reflexos envejosos de l'astre que és la llum del seu matí, dóna l'adéu darrere a l'horitzó i agonitzen després, i per fi s'apaguen… fins que torni el nou dia. Les onades encara murmuren sordament a la riba rocosa i eriçada de la prodigiosa Platja de la Grava. Amb la seua corona d'esplendors rojos, el sol en acomiadar-se, a l'ocàs, s'engalana… i deixa pas a la llum dels estels perquè il·luminin la meravellosa Xàbia i obri pas cap a la glòria. S'estremeix el cel, s'obren els núvols i apareix la beldat del firmament per cobrir de bellesa tot l'entorn.

Els colors del cel de la posta de sol des de la Cala del Portetxol

Els laments s'esfumen per convertir-se en somriures i donar gràcies a la Providència per premiar els encants amb què ha estat agraciada la Molt Il·lustre Vila de Xàbia. Lenta l'ombra, d'aquell sol incandescent, l'univers envaeix. Junts la nit i el silenci avancen. L'infinit espai es recull, i només queden en solemne calma els plaers silenciosos de la immortal i divina Xàbia, de la seua Badia, dels seus raigs reflectants de llum d'amor, de fantasia, de somnis que es repeteixen i enamoren per viure'ls fins a l'eternitat , abraçats pel net sol mediterrani.

L'hivern deixa de ser gèlid i trist perquè es converteix en primavera esplèndida. El gel es dilueix en aigua neta, pura i somrient. Així, com si fos un regal diví em sento com un nen feliç i bulliciós que només coneix la felicitat i la felicitat de percebre els efluvis que la sort m'ofereix per haver-la conegut. La meua vida seria molt més àrida i trista si no l'hagués conegut. Seria com un rusc sense abelles, com un jardí sense flors. Però vaig descobrir la cortina blanca que ocultava la meua ceguesa i et vaig trobar, la meua estimada Xàbia. I va ser en una posta de sol joiosa en què es va calmar la meua ànima per sempre.

I exhaust, embriagat de les seues belleses, de la majestat augusta del cel, la majestat ombrívola de les seues aigües m'emborratxa al capvespre, després de la posta de sol a Xàbia, mentre quedo adormit en un dolç i etern somni a la meua estimada Platja de la Grava.