Em aclareix el diccionari de la RAE que Oda significa: "Composició poètica de to elevat, que generalment exalça alguna cosa oa algú". No he pogut escollir una temàtica més amorosa i filosòfica per enaltir a la meua estimada Xàbia.
Va sonar en la meua ment l'immens poder de les teues muntanyes verdejant amb els seus pins i frondosa arbreda i el teu mar blava i cristal. I després de recórrer diverses remotes platges de la meua Espanya vaig contemplar la glòria del teu magnífica badia i vaig decidir adorar i gaudir-. Cremava la meua fantasia en ànsies de admirar i aportar la curiositat que d'un costat a un altre del meu cos em turmentava si m'allunyava del teu llum que s'eleva fins al cim més alta de la teua mític Montgó.
Aquí em tens, al teu costat, les teues onades, el teu arrissada escuma amb el seu flamant brillantor, sense por blanqueja els esculls de l'pànic. Inquiet et miro per embelesarme i adorar-te. En el teu vidre nítid el sol amb la seua majestat vestit es camufla i amaga. On és la teua fi? ¿On meus ulls et trobaran? Transportat a les ales de la teua brisa meu esperit anhelant et seguix dia i nit fins trobar-te abans de defallir a tanta immensitat.
Perquè el ressonant moviment de les teues onades em abat el cor. I els vaivens agitats de vent en els estivos mesos dòcils i trèmuls doblegar-se. Veig el remolí format pel vent, i veig en els teus muntanyes contrastats també els alts pins sacsejar-i bramar, ja que no estic cec. En aquest bullir vividor, aquestes onades que arriben, fugen, tornen, sense calmar-se mai, mentre tremolen les roques a l'cop azotador. I tu, la meua estimada Platja de la Grava, Et regires i sacseges una vegada i una altra, el ronc estrèpit que els ecos ensordeixen i els esculls més alts s'estremeixen.
Què muralla, què abric n'hi haurà prou contra tu? Les ones a manera de serra s'aixequen, els seus profunds tombs i la seua rabiosa escuma amb la fúria que ostenten obren el cor en el meu pit. Ha arribat el dia en què, després de la inquietud, el pas vencedor soliviante a la terra, i bramant allà dins envolta platges i homes infeliços i ressorgeixi el teu exultant escuma que emboliqui en immensa felicitat les platges de la meua somiada poesia de la meua Oda a Xàbia.
Juan Legaz Palomares
