Ara, sens dubte, tot l'any (o gairebé) és costa de gener econòmica, tot i que tradicionalment, els pitjors glops econòmics s'atribueixen a la crida "Costa de gener". I per si faltava poc aquí està present el vil i letal coronavirus.
Recordo, amb certa nostàlgia, encara que siga paradoxal, que amb la pesseta la costa era més suportable, al menys això em sembla a mi i també als més grans que els costa manejar-se i entendre amb l'euro. Des que va arribar l'euro la costa de gener em sembla que es fa més costa amunt i difícil de superar (coses meues).
Normalment sempre és més difícil pujar que baixar, tot i que en l'estatus social és dolorós i desolador baixar. Tampoc està malament fer el camí d'anada i tornada perquè no ens sorprenguin amb allò "Que jo ja estic
de tornada ". També és veritat que alguns s'enfilen en ascensor, amb la qual cosa la pujada és més lleugera, mentre que altres vam pujar a peu, d'esglaó en esglaó, amb el que pateix i es fatiga bastant més el cor.
Com a la gent gran se'ns s'accentuen i ens roseguen les neurones pels anys, perdoneu que us faci comentaris passats de moda (de paral·lels), o potser passats de moda, però la vellesa sempre és suspicaç, desconfiada, tossuda i, per què negar-ho, pot que maldestre. I en aquests temps en què ens bombardegen amb les tecnologies, més encara. I la veritat és que la majoria de nosaltres hem arribat tard per a aquests menesters, ja que el cervell està endurit i es resisteix a comprendre la insistent reiteració dels missatges amb els que ens piquen a les xarxes socials.
No estem en condicions d'assimilar la velocitat amb la qual ens transmeten l'aglomeració de notícies que, més que aclarir-nos alguna cosa, ens confonen.
Els comptes són més pesats, més implacables, més costeruts i amb els anys i les xacres s'incrementen. Arriba la tristesa, la poca traça, la tossuderia, l'abandó, la desesperació, la manca d'afecte…, i la impotència física i econòmica. Caiem en aquest vici de la nostàlgia, que després d'haver treballat durant molts anys percebem una pensió pírrica per circumstàncies alienes a la nostra voluntat. Perquè la pitjor costa per pujar no és la física geogràfica (com el Montgó), Sinó la costa econòmica sumada a la costa més empinada i més difícil de superar, la d'absència d'afecte i afecte.
Si afanyem atresorar béns que ens ofereixen les rebaixes propagandístiques estem caient en la desventura i una decepció galopant. Si prestem uns minuts d'atenció, comprovarem que la gran majoria de les coses que vam adquirir, després les guardem en un racó de què mai més es va saber. Fem servir un poc més el seny i lluitem amb afany per gaudir dels xicotets plaers que omplen la nostra consciència i el nostre cor, afavorint la nostra salut i que ens produeixen enormes satisfaccions.
Ah !, i no oblidem que després ve la costa de febrer i deu mesos més. I per desgràcia en aquest 2021, el desesperant i incontrolable virus que és una costa invisible, imprevisible i maliciosa que no sabem quan tindrà el final.
L'últim recurs que ens queda és demanar salut en aquesta estreta sendera que ens aclapara física, mental i econòmicament. Perquè, per moltes voltes que li donem no ens ixen els comptes, i arriba el mes de gener i no
pugem ni tan sols la meitat de la costa, per la qual cosa cal armar-se de paciència, valor i força moral (a falta de la física). Resistir és la paraula que sentim amb més freqüència, no queda un altre remei. A la nostra edat la conformitat és una gran virtut.
Ja veurem com acabem el mes, perquè els Reis Mags estaven massa entretinguts amb els xiquets i tenien molta feina, i els polítics estan en altres foteses pròpies del seu ofici i ocupació. Ànim nois, que la costa s'està acabant i Feliç Any Nou!
Joan Legaz Palomares.
