Jávea.com | Xàbia.com
Cercador

'Els meus vellets' per Juan Legaz Palomares

04 de juliol de 2020 - 12: 22

En el meu últim viatge en tren, d'Alacant a Madrid, per arreglar assumptes personals, em van tocar davant altres dos passatgers. Són dos vellets, m'imagino que casats fa anys. Em fa feliç veure amb quina tendresa es miren, es
parlen, es somriuen. Els veig enamorats amb un amor lent, dens. Molt amor acumulat. Els meus vellets s'acaricien, s'agafen de la mà. Són com una d'aquelles cançons que canten els poetes als seus enamorades. El temps que els quedi, els quedarà estimant.

Ells saben el que és viure bé. Observo que per les seves carícies i somriures tots els seus anys estan acreditats i la resta no importa. Busquem, però l'amor és l'única pregunta i l'única resposta, penso que tant buscar ens torna estúpids i no estem atents a la gràcia quan passa, i després ens queixem de l'ansietat o que les nostres vides no tenen sentit.

Als meus vellets, l'amor els embelleix i els rejoveneix el cor. És un d'aquells secrets que donen vida, i vida en abundància. Ella quan somriu sembla una casa prop de la mar oberta a el sol. Ell quan la mira amb els seus ulls grisos em fa pensar en les vegades que jo miro a l'amor de la meva vida i amb els meus ulls li dic que l'estimo. Estem assedegats d'amor, de molt d'amor i els meus vellets són bonics, han sabut què fer amb les seves vides i han estat beneïts. M'agradaria preguntar-los com es van conèixer i convertir la seva història en la metàfora de tots els començaments.

Ell li diu alguna cosa a l'orella i ella riu tapant-se la boca. Ell està content de veure-la riure. Fins diria que està nerviós, quan ella li posa la mà a la galta i li acosta la cara donant-li un petó. Un dels seus petons.

No crec que hagin fet moltes coses l'un sense l'altre. Ni sortir a sopar ni de bon tros un viatge. No crec que ho hagin passat bé si alguna vegada han hagut de separar-se uns dies o una setmana. Un sembla la continuació de l'altre i el dia que un mori l'altre es consumirà, encara que no estigui malalt i no trigarà molt a anar-se'n.

Podem viure així, hauríem de viure així, necessitem viure així. Som fills d'un Déu que ens va ensenyar a estimar ia ser lliures, que és exactament el mateix. Estem fets de les meves vellets, encara que de vegades ens perdem en tantes
tonteries. Ella s'ha posat ulleres de sol i un xal de llana per sobre de les espatlles. Ell està acostumat a viure enlluernat pel seu amor i no necessita res més que mirar-la amb els seus petits ulls, una mica blaus, una mica grisos.

Si s'enfaden tornen ràpid a el bon amor. Si els preguntes, dirien que mai s'han enfadat, i ho faran somrient. Curiositat: ¿Tindran néts? Crec que si. És impossible que un amor tan bell no hagi estat fèrtil. No em vaig atrevir preguntar, però segur que viurien en un lloc tan paradisíac com Xàbia on l'aroma de les flors fa olor de pau i felicitat, i els estels són guaites del seu idíl·lic i apassionat amor i, els primers raigs de sol penetrarien en el seu cor perquè els seus abraçades matinals es transformaran en un mateix cos i un mateix esperit.

Ell reclina el cap a l'espatlla d'ella. Els vellets quan s'adormen posen la cara que després els queda quan es moren. Et desitjo que et vagis abans que ella i que no hagis de passar ni un de sol dels teus dies sense el gran amor de la teva vida. Elles són més forts i saben sempre què fer, però no va a semblar-li massa interessant viure sense tu. No et preocupis perquè no trigarà a sortir corrent allà on siguis. No tinguis por, els teus ulls, grisos, blaus: molt aviat tornaran a brillar. Aquí o allà, tant se val: vosaltres viureu sempre, el vostre
amor és eternitat.

Juan Legaz Palomares

Deixa un comentari

    27.911
    1.843
    7.367
    555
    Utilitzem cookies pròpies i de tercers per oferir-publicitat personalitzada i recopilar dades estadístiques. Si continua navegant considerem que accepta la nostra política de cookies.