Jávea.com | Xàbia.com
Cercador

Història de Xàbia: Època Moderna (Segles XV - XVII)

07 de gener de 2013 - 18: 11

La pirateria va ser un dels problemes més greus que va haver d'afrontar aquest lloc de la costa. Es van realitzar grans esforços econòmics per a la construcció de fortificacions, torres, i castells a la costa. Els perills piráticos van ser alleujats en alguns moments per quatre galeres que va noliejar el Comte de Lerma, Francisco de Sandoval. Aquestes galeres, (després de l'expulsió dels moriscos) a més de guardar la costa, van efectuar molts viatges transportant islamitzats al nord d'Àfrica, dels quals van eixir de Xàbia-Xàbia prop de vuit mil.
El rei Felip III de Castella i II de València va atorgar al lloc de Xàbia-Xàbia el títol de Vila a 1.612, fet aquest que significava cert reconeixement de la importància d'aquest lloc i de les seues 1.800 habitants, habitants de les quatre-centes cinquanta cases que existien dins el recinte emmurallat. Avala aquesta idea, la instal·lació a la vila d'un convent de franciscans en 1.616, els que van aixecar la seua casa al lloc conegut com la placeta del Convent.
Les famílies més notables de Xàbia-Xàbia com els Bañuls (1944), Sapena, Bas (1640), Trilles (1633) van obvan tindre sengles privilegis de cavalleria i títols de noblesa al segle XVII. D'aquest moment són alguns edificis del casc urbà. El cas més representatiu potser siga l'actual Museu Municipal.
En temps de Carles II, la Marina desbordava de bandes mafioses, que tenien terroritzades a la gent de la comarca, molts d'ells van abandonar la seua vida delictiva quan van passar a servir als exèrcits del rei a la península italiana.
En 1.681 el marquès de Dénia va concedir a Xàbia-Xàbia el dret de poder exigir impostos de peatge, caça, herbatge, etc ..., perquè el lloc es reintegrarà de les despeses realitzades en la fortificació de el lloc.
Donada la importància del comerç i les possibilitats d'expansió que tenien en 1687 es va començar a fabricar un moll a la costa de Xàbia, intent que va ser avortat per les autoritats virreinales, encara que es podia embarcar i desembarcar mercaderies.
Durant el segle XVII es va manvan tindre importants litigis amb la veïna Dénia per disputes dels respectius termes municipals. De resultes d'una sentència favorable, Xàbia-Xàbia va incorporar la vall de Sant Bertomeu, mentre que Jesús Pobre continuava sota l'administració de Dénia.
L'expulsió dels Moriscos
Font: Andrés Ortolá Tomás (1.999)
L'expulsió dels moriscos, és a dir, de la minoria musulmana que vivia a Espanya com a llegat de l'Espanya àrab, constitueix un dels temes cabdals de la nostra història. La tolerància religiosa que havia caracteritzat l'Edat Mitjana, expressada pel mossarabisme i el mudejarismo va ser substituïda, amb l'adveniment dels temps moderns, per la tendència assimiladora dels Reis Catòlics i dels primers Àustria. A l'fracassar l'assimilació va guanyar cos la idea de l'expulsió, decretada per Felip III a 1609. Espanya va aprofitar la conjuntura pacifista de l'Occident europeu-pau de Londres de 1604, treva amb els holandesos de 1609-per concentrar les seues flotes a la Mediterrània i resoldre un aspecte crucial de la seua unitat interna amb l'expulsió massiva dels moriscos.
Amb l'excepció dels senyors afectats en les seues propietats, la duríssima mesura de Felip III va ser rebuda amb un aplaudiment general. El 4 d'Abril de 1609, Felip III reclòs a l'Alcázar de Segòvia, va signar el terrible decret que havia d'esborrar de sobre la faç de Espanya, milers de pobladors dedicats, en la seua major part, al cultiu de les terres. El decret d'expulsió. En realitat, estava calcat del dels Reis Catòlics contra els jueus a 1492 i, com aquell, s'atenia exclusivament a la religió i no a la raça.
Li importava poc a Felip III la qüestió política. Molt influenciat pel Duc de Lerma i el seu confessor Fra Gaspar de Còrdova i un cop orillada la qüestió religiosa. En la seua indolència deixava el govern completament abandonat a les mans del Duc de Lerma i Marqués de Dénia. No li alarmava la por d'una rebel·lió dels moriscs, fet amb el qual amenaçava l'Arquebisbe Ribera, perquè la proporció dels cristians amb els moriscos era bastant tranquil·litzant. En el cens de 1599, hi havia al Regne de València 28.071 famílies morisques per 73.721 cristianes. La laboriositat, la sobrietat, la frugalitat en el seu tracte, el cap luxe que tenien a les seues casa i en els vestits, i l'afany en a què malgrat els impostos que pagaven anaven allegándose diners i proporcionant una situació més avantatjosa que la de molts cristians vells, la rapidesa amb la qual es multiplicaven per no admetre entre ells el celibat i casar-se molt joves, el no contribuir al servei de les armes, del que estaven eximits, sense perdre gent a les costoses guerres que llavors mantenia Espanya, el no emigrar a la recerca de riqueses al nou món, tot això feia que els moriscos es multiplicaren amb extraordinària rapidesa.
Era tal el creixement de la població morisca, que a principis del segle XVII ia petició de les Corts del Regne es va suspendre la formació dels censos per no revelar als moriscos la força que tenien. La situació es cap insostenible. L'ambició del Duc de Lerma, que va obvan tindre per a si i els seus fills, de la part que es apropio de les vendes de les cases dels moriscos la quantitat de 500.000 ducats. El cobdiciós ministre estava acostumat a explotar en profit propi les grans mesures polítiques. El dia 23 de Setembre de 1609 als carrers i places de València, es va pregonar la pragmàtica d'expulsió, en la qual el rei amb crides a heretges, apòstates i traïdors als moriscos, deia que, usant de clemència, no els condemnava a mort, ni confiscava els seus béns, per tal que s'apressessin a ser embarcats en el termini de tres dies i deixessin per sempre les terres d'Espanya.
En aquest termini tan curt de tres dies, els moriscos i les seues dones, sota pena de mort, havien de dirigir-se als ports que cada comissari els assenyalés. No se'ls permetia treure de la casa més que els béns que poguessin portar sobre els seus cossos. S'autoritzava a qualsevol que trobés a un morisc desbandat fora del seu lloc passats els tres dies de l'edicte, per a poder apoderar del que portés, prendre-i donar-li mort si es resistia. Imaginem la sorpresa que va ocasionar en els moriscs aquest terrible bàndol. Se'ls obligava a abandonar la terra en la qual havien nascut, ells i els seus avantpassats, el sòl que havien regat amb la suor del front i que havien fecundat amb la seua indústria.
El major perill per als moriscs estava en arribar als ports de mar, desitjosos els cristians vells de venjar-se i atrets per l'amor al pillatge, formaven quadrilles en els camins, que assaltaven, robaven i assassinaven als infeliços moriscos. Soldats i paisans rivalitzaven en cobdícia i crueltat. Molts senyors van haver d'acompanyar fins al mar als seus vassalls. El Duc de Maqueda porto seua generositat fins a anar amb els seus vassalls d'Aspe i Crevillent i deixar-los en Oran. Moltes de les famílies, que creient-se més segures havien noliejat per a si vaixells per ser traslladats a l'Àfrica, van morir en el camí víctimes de la cobdícia i brutalitat dels seus patrons. Van ser robades i degollades durant la travessia i llançades al mar.
En el desterrament dels moriscos es van repetir les escenes d'amargor de l'expulsió dels jueus al segle XV. Els sentenciats havien de seguir habitant en els seus llocs. Quina tristesa en els últims dies d'estada al solar dels avantpassats, sense conrear i als horts que havien de passar a mans estranyes !. fins que es presentés el comissari que havia de conduir a la desventurada caravana fins al port en què esperessin les galeres del Rei.
Des d'una perspectiva moral l'expulsió dels moriscos va ser un acte de barbàrie i intransigència religiosa i política. Aproximadament, 112.000 persones (més de 42.000 des dels ports de Dénia i Xàbia) van ser tirats del seu país per la senzilla raó que eren diferents: parlaven una altra llengua, tenien altres costums i adoraven al mateix déu de forma diferent. Els 127.000 moriscs expulsats o morts representaven un 30% de la població valenciana. La pèrdua demogràfica va ser terrible i la repoblació trigo prop d'un segle a omplir parcialment aquell buit. En l'ordre econòmic es va veure privada la nació de la població més útil, productora i contribuent. Cost el transport dels moriscos a Àfrica, 800.000 ducats. D'altra banda, els moriscos van posar en circulació gran quantitat de moneda falsa que afecte al comerç ia la hisenda publica. Els camps van quedar sense cultiu. Els senyors territorials van perdre moltes de les seues rendes. Les fortaleses feudals van ser enderrocades i els seus amos, que no podien defensar-se per la falta de vassalls, es van concentrar a les ciutats. La indústria falta de braços es va arruïnar tancant les fàbriques i tallers. Els moriscos expulsats van produir una altra mena de mals a Espanya més funestos que els que es pretenien evitar amb l'expulsió, mals que van cobrir les seues costes de dol i desolació per molts anys. Animats els moriscs del més profund odi contra els espanyols, molts d'ells es van dedicar a exercir la pirateria sembrant el terror a les nostres costes.
Els atacs soferts pels calpins en 1637 i 1744 són bona prova d'això. Els últims moriscos de la Marina (majoritàriament xiquets i possiblement orfes de la batalla de l'Vall de Laguar) van ser batejats a l'església de Sant Pere de Benissa el 28 d'octubre de 1610. Benissa explicava en 1609, segons el cens de Francisco de Miranda , amb 210 cases de cristians vells i 30 de moriscos. A Calp, els pocs moriscos que hi havia vivien a la Coma de la Moreria (Casa de Cultura) La resta es trobava dispers en les diferents alqueries de la Cometa, Toix, Enchinent, etc, .Els moriscos van vendre precipitadament tots els béns que no podien portar amb si, provocant una brusca caiguda dels preus per un excés d'oferta Aquesta circumstància va propiciar el que uns quants terratinents forans es fessin amb les millors terres de Calp.
Andrés Ortolà Tomás 1999

Deixa un comentari

    28.803
    9.411
    1.020