Carroz, senyor de Rebollet i conqueridor de la Marina, va ser encarregat per Jaume I de repoblar les terres recentment incorporades.
Hui se sap que el procés repoblador va ser un fracàs, especialment durant els primers anys. Caldrà esperar que acabin les revoltes de al Azraq, Cabdill musulmà que va fustigar tota la comarca, perquè s'iniciï l'arribada de pobladors cristians.
PACTE de la Jovada (O D'el "POUET").
"A primers d'abril de 1244 el Rei d'Aragó es va llançar, per tant, a intentar amb AI-Azdraq un compromís que facilités la reconquesta de Dénia i evités en el possible el vessament de sang.
Per a això, valent-se de la bona amistat que unia a l'infant don Alfons amb el prestigiós Arráez, enviole a aquest una nodrida ambaixada de pau, composta pel mateix reial primogènit i pels distingits cavallers do P. Maça, senyor Guillermo Hugo, don Pedro Sanz Gyerren, don Raymundo de Montpeller i el militar do Gonbaldo.
El dia 15 va arribar la comissió al castell de Beni-Zelim, a on Al-Azdraq va eixir a rebre-la, tributant-el afalac que la noblesa del bon amic i fill del Rei Conqueridor mereixia.
Des Beni-Zelim es van traslladar tots junts a Alcalà de la Jovada, en el castell senyorial es van allotjar els comissionats i es ofrendó a l'Infant obsequiós rendiment tant de la servitud del xeic com dels habitants de la vall.
Don Alfonso va esplanar els desitjos del seu pare encaminats a evitar la guerra, i va proposar a Al-Azdraq l'estipulació i signatura d'un compromís amistós entre les dues parts.
Al matí següent, 16 d'abril de 1244, festa de santa Engracia de Saragossa, al bell paratge de Saltes, apud puteulum, junt al pocito, sota frondosos pins, entre menta i florits romanins, es van concretar les bases, es va redactar el document en castellà i en àrab, i va ser aquest testificat pels cavallers acompanyants de l'Infant i pels alcaides del valiat, segellant-a un temps amb el de don Alfonso i amb el de Habu Abdala Ibn Hudáyl.
Amb aquest transcendent «Pacte de la Jovada» finalitzava de dret una de les més importants eres en la història de la Marina Alta, concloïa oficialment per a ella la dominació àrab i donava començament una nova i ben assenyalada època. 108
En el Pacte, Al-Azdraq es reconeix vassall del infant don Alfonso i li lliura els vuit castells majors dels seus dominis, amb totes les respectives fortaleses menors, alqueries, termes, pastures i com els pertanyi.
Pop i Tàrbena se'ls lliura immediatament i sense condicions.
Sobre Alcalá i Perpuxent, per ser herència familiar, suplica queden en propietat privada per a ell, per als seus fills i per al seu llinatge posterior, al favor té la voluntat.
Quant als restants -Margarida, Queirola, Castells i Gallinera- demana gaudir-encara durant els tres anys vinents, però percebent només la meitat de les rendes; l'altra meitat vol que entri immediatament en possessió del Rei. I transcorreguts els tres anys, que el domini absolut dels quatre dits castells i la totalitat de les seues respectives produccions s'agreguin per sempre a la Corona d'Aragó.
Es compromet a més Al-Azdraq a ajudar el Monarca en la reconquesta de les terres del Sud en direcció a Alacant i Múrcia, ja que la renda de tots els castells prengui en els tres anys al caure, siga meitat per al Rei i meitat per a ell.
Don Alfonso, per la seua banda, acull a Al-Azdraq «per mio estimat et molt alt et molt onrrado et meu fidel Vassallo», rep els castells de Pop i Tàrbena, concedeix els d'Alcalá i Perpuxent com se li havia demanat «a vós et a tot el vostre llinatge, per donar, vendre, enpenar et per fer delos tota la vostra voluntat », i li atorga per tres anys les rendes de les alqueries d'Ebo i Tollos, jurant que mentre al-Azdraq siga el seu vassall segons el convingut, no faltarà ell al que estipula.
D'aquesta manera, Al-Azdraq assegurava la pau del seu senyoriu, i el Conqueridor podia emprendre la lluita contra Dénia seguint la reconquesta del litoral amb menys enemics, sense témer les fortaleses i les muntanyes de Pop i Gallinera, i amb noves facilitats per als seus hosts.
Al castell de Pop va posar per alcaid, sense perdre temps, a Pere d'Altafulla, i en els altres forts subjugats, altres castellans de la seua total confiança. 109
108 La «jovada». o «eugassada» era una mesura agrària equivalent a 20.800 peus cuadrados.Se suposava que una parella de bous la podia llaurar en un sol dia. El puteulum junt al com es va signar el Pacte de la Jovada és el que ara es diu el Ponet, d'on ix l'aigua que hi ha a la plaça d'Alcalá. Està a uns quatre-cents passos al Sud de la població, cap a la meitat de la costa de Saltes.
109 Incloc el text íntegre de l'Pacte de la Jovada a l'apèndix documental, núm. 1. Es conserva escrit en àrab i en castellà. De el castell de Tàrbena -que es diu de Tarbana al pacte- encara queden ruïnes. També queden del de Margarida -que es diu MaTgarita-; del de Queirola -que es diu Churolas- situat en el terme i a l'oest d'Alcalá, prop de Benihaya; del de Castells -que es diu Castiel-, i del de Gallinera -que es diu Galin.era- cridat també a aquest de Benirrama o de Boronat, situat a l'oest de la vall d'Alcalá, immediat a el poble d'aquest nom. El castell de Borbuchent és el de la vall de Perpuchent o Perpuxent. Els àrabs no tenen pi la supleixen amb la b, "
De el Llibre: "Alcalalí" Joaquin Mestre Palau 1.970
La manca de restes musulmans al solar de l'actual Xàbia, sembla indicar el seu origen cristià, com a lloc on van ser concentrant els nouvinguts, mentre que els musulmans van manvan tindre el seu hàbitat dispers per tota la vall.
El primer document referit a Xàbia-Xàbia està datat en 1258, segons el qual, el nebot de Carroz, compra sis jornals de terra a la vall de Xàbia, però és a partir del segle XIV quan realment comença a semblar com un lloc concret de població: en 1301 el rei, Jaume II, ordena que els habitants de Dénia es traslladin al albacar del castell (recinte emmurallat) alhora que prohibeix als de Xàbia continuar la torre que estaven construint, amb la finalitat de concentrar totes les forces a Dénia.
Xàbia-Xàbia apareix com una alqueria, inclosa en el terme de Dénia, de la qual depèn administrativament i judicialment.
En 1.304 sis naus nord-africanes arrasen i cremen la vall és per aquest fet que
Jaume II canvia d'opinió sobre la fortificació de Xàbia-Xàbia, ja que existia la necessitat de manvan tindre un baluard defensiu en el terme. En 1306 encara no s'havien acabat les obres i finalment, en 1308, el rei ordenava constrenyiment als habitants de l'alqueria perquè acabessin l'obra ràpidament sota l'amenaça de ser traslladats a Dénia.
El desenvolupament de Xàbia va fer que aviat els seus pobladors desitgessin una autonomia municipal, i al març de 1.321, sol·licitaven i aconseguien del rei van tindre un subjusticia propi, encara que depenent del de Dénia.
Poc temps li quedava a Xàbia-Xàbia de ser un lloc de reialenc. En 1.323 l'infant Pere de Ribagorça tornava al seu pare, el rei, la vila de Crevillent, rebent a canvi Dénia i Xàbia.
A partir d'aquests moments s'inicia un procés en què Pere de Ribagorça a poc a poc, anirà convertint-se en senyor de tota la Marina, que acaba el dia de Nadal de 1.355 en què el rei Pere "el Cerimoniós" crea el comtat de Dénia , per al seu cosí Alfons d'Aragó, fill de Pere.
Els plets per competències entre Dénia i Xàbia van ser continus.
Tradicionalment s'ha considerat 1.396 com l'any en què Xàbia va aconseguir el seu terme municipal. La veritat és que en 1.403 compta amb Consell propi i amb un total de 204 furs obligats a pagar el "morabatí".
Mort el II comte de Dénia, els seus béns van passar a Joan de Navarra, germà i successor del rei Alfons el Magnànim, el nou senyor, bé per donació o per venda, desmembrar l'antic comtat. Dénia i Xàbia-Xàbia van passar a mans dels Rojas de Sandoval en 1.432, família que va manvan tindre el seu domini, tot i els intents de reincorporar-se al domini real de tots dos llocs, fins al final del règim senyorial.
