S'ha estès i s'ha fet popular la frase «vell, però no pas ximple». Sent força certa, l'experiència i l'augment en anys que acumulem, no ens inhabilita per pensar i, alhora, alleujar i comprendre les penes, després de rebre i portar a coll centenars d'avatars en el transcurs de la vida. Realment als vells, ens entristeix molt comprovar que les costeres costerudes no les podem pujar perquè ens flaquegen les forces, però, encara, ens a pena més, observar que la costa dels preus ens resulta molt més difícil de superar que qualsevol altra costa o muntanya geogràfica.
Jo, per intentar pal·liar les costes econòmiques m'escapo a la meua estimada Xàbia per solucionar-me, i em resulta més lleuger superar els obstacles i dificultats econòmiques i em produeix resultats satisfactoris. Malgrat tot, ja fa força anys que no m'atreveixo a escalar la dificultat muntanyosa del mític Montgó, ni tan sols m'atreveixo a intentar pujar els seus contraforts. No obstant, sí que aprofito col·locar-me davant de la seua Badia al meu somniada Platja de la Grava i observar la eixida del sol per la punta del Cap de Sant Antoni mentre obro els braços i sento que abraço Xàbia, esperant que Xàbia m'abraci a mi. Així mitic les penúries de la meua escassetat econòmica, i dono gràcies per com m'alimenta de bé la meua estimada Xàbia espiritualment.
Com que sóc aficionat al ciclisme, observo amb atenció l'esforç ímprob que han de fer els esportestes que es dediquen a la pràctica d'aquest esport per escalar els pendents d'aquells ports de muntanya costeruts intentant assolir el cim. Comprovo, com es va fent una exhaustiva classificació i com es van quedant endarrerits la majoria fins que arriben al cim uns quants privilegiats o els més ben preparats físicament i mentalment. Fent un símil ciclista, als vells i pensionistes, ens resulta enormement costós superar, no ja la pujada del gener, sinó la de tot l'any. Per molts números que fem, no ens ixen els comptes per assolir la cimera de «la costa de la compra».
Ens han venut amb gran entusiasme propagandístic, la rebaixa de l'IVA en alguns productes alimentaris amb l'enganyifa que suposarà un estalvi important per a la butxaca dels consumidors. Els de l'edatisme (els grans), i dic edadisme perquè aquesta paraula ha estat admesa per la Reial Acadèmia de la Llengua, hem de fer malabars, ens costa «estopa i peix» -que diria el castís-, per arribar al cim de la costa de la compra. Tant si fem la compra diària com setmanal, l'estalvi d'aquests centimics (d'aquelles monedes que gairebé odiem) ens representa una misèria.
L'estalvi, quan el calculem, ja siga matemàticament o bé pel compte de la vella (comptant amb els dits), és ridícul, mai no supera els 70 o 80 cèntims. Ja em diran el capital estalviador que representa per als ancians a la costa de la compra. Perquè és clar, a l'hora d'intentar pujar una pujada, la gran majoria preferim la plana, fins i tot molts ajudats per un bastó o amb caminador, perquè no som capaços d'assolir ni tan sols el principi del pendent. I si algun gaudeix de bona salut, es quedarà a meitat de la costa i serà un triomf a celebrar.
Gairebé tots, a la pujada de la compra ens parem a primer de mes oa la meitat perquè l'economia flaqueja i ens dóna números negatius, excepte comptades excepcions, o que apaguem la llum. Vaja, que ens entra l'ocell, que es diria a l'argot ciclista. O siga, que vivim a les fosques o mengem una vegada al dia, perquè a meitat de mes de la costa de la compra, ens quedem sense oxigen, amb IVA o sense IVA, i hem d'avisar una ambulància perquè ens transporte al Servei de Urgències més proper.
L'últim recurs que ens queda és demanar salut en aquesta estreta sendera que ens aclapara físicament, mentalment i econòmicament. Perquè, per moltes voltes que li donem, no ens ixen els comptes, i arriba el mes de gener i no pugem ni tan sols la meitat de la costa, per la qual cosa cal armar-se de paciència, valor i força moral (a falta de la física). Resistir és la paraula que sentim més sovint, no queda cap altre remei. A la nostra edat la
conformitat i la paciència són grans virtuts.
Joan Legaz Palomares.
Mir wurde aus dem Herzen gesprochen: hi ha Kälteschmerz und fliehe im Winter vom kalten Deutschland in den Süden. miren Steilhängen eine große Hilfe..
Froh bin ich, dass és in der Nacht viel geregnet hat, der ausgetrocknete Gorgos hat mir das Wasserproblem drastisch vor Augen geführt.