«A tu, la meua estimada Xàbia» de Juan Legaz Palomares

Estic malhumorat, adolorit, desesperat i indignat amb la prohibició de veure't i visitar-te a què m'ha sotmès aquest invisible, traïdor i maleït coronavirus. No hi ha cap càstig que resulti agradable, tots ens rebel·lem contra qualsevol condemna o reprimenda, però t'asseguro, la meua estimada Xàbia, que aquest veto coronavíric que em prohibeix que et pugui contemplar, sense que tu sigas culpable, em mortifica i m'afligeix ​​el cor , perquè enyoro tu
platja… ia tu.

Enyoro la Badia i les seues barques adormides, els llums que els vigilen quan s'amagava el sol, sí, a tu també. És que enyoro la persona que vaig anar junt al mar, un home lliure fet carn, plaer, vida. Enyoro haver estat junt a les coses que estimava destrossant entre les mans la distància. Era la teua platja parteix de mi també… en ella em veuràs com un amor ingrat, ho sé, assegut al mateix lloc on vaig sentir reviure. Renegaràs de mi i m'estranyaràs com jo m'estranyo, ho sé.

Que feliç sóc allà, sol i lliure, submergit en el present, trepitjant-me de la nostàlgia i els remordiments, tan a prop de Déu i de la meua vida, tan viva i tan propera a la glòria, sense pors, nu ja. Més m'estimava a mi que no pas a tu, a la persona seductora que era al teu costat, a l'amant despietada i dolça alhora. Disculpa'm, però quan et mirava em mirava a mi mateix i em degodiava en el meu reflex, perdona'm, no estic acostumat a veure'm així.

Vaig voler portar-me de la mà quan ens vam separar i sentir-me així al meu món d'obligacions i rutines, però no vaig saber. Vaig naufragar pensant que et necessitava quan en realitat estimava aquesta part de mi que vaig deixar enrere. Enyoro la teua platja i hi torno quan escolto aquestes lletanies d'una terra que ni tan sols era la meua. Voldria sentir-me tan lleuger com aquell migdia rabiós de sol on et vaig conèixer per encendre'm amb una mirada i un sol petó. Trobo a faltar qui vaig anar entre els teus braços… et trobo a faltar a tu.

Cada any desitjo més i més tornar-te a veure. Aquest malèvol virus em deixarà contemplar-te, abraçar-te i respirar la puresa de les teues infinites meravelles? Sempre m'encanta dir als amics: “A Xàbia es curen totes les enfermes”. Riuen, i cada any quan tornem a veure'ns em repeteixen amb sorna la frase, i que jo, els recordo durant el curs del reconfortant bany a la cristal·lina, pacífica i preciosa platja de la Grava.

Aquest any, aquest estiu incert del 2020 si aconseguixo tornar-te a veure, et tancaré al meu cor fins a la mort.

Joan Legaz Palomares.