Aquest article el dedico a Fina Domènech, professora que conrea la poesia com va fer aquest poeta xabienc de el segle XVII que va donar nom a al carrer En Forn durant uns anys, no fa molt temps i que m'ha ajudat a repensar un poema de Fra Cristóbal Bas. També a Encarna Martínez Oliveras que construeix sonets perquè els pugui trencar Vicente López-Ibor creant un nou poema.
Passa que en la publicació de les Fogueres de 1965 vaig escriure un text intitulat 'Glòries xabiencs' on vaig dedicar un paràgraf a Fra Cristóbal Bas. Posteriorment Manuel Bas Carbonell en Xabiga (nº 3, 1987) així com Francesc Reus i Boyd-Swan a 2011 en Festes patronals Mare de Déu de Loreto, van publicar sengles treballs sobre la figura d'aquest mercedari que va viure al segle XVII.
Però ara afegeixo alguna altra cosa.
Dèiem en l'anterior col·laboració que Fra Cristóbal Bas va participar en l'assumpte tercer en què Maria s'assemblava a un rellotge de sol que a la una no té ombra. Per als participants es van anunciar tres premis: un rellotge de plata per al primer premi, un anell per al dit índex destinada a el segon premi i per al tercer premi uns guants d'ambre, doncs bé, Fra Cristóbal Bas va rebre l'anell per al dit índex que se li va atorgar
per aconseguir el segon premi.
La poesia premiada de Fra Cristóbal que va ser mereixedora del segon premi de l'assumpte tercer començava amb aquesta glossa:
glossa
De definir, Rellotge pur,
El vostre primer punt intacte,
Prest arribar a l'hora;
Doncs la sol·licita el quart.
Al llarg de la seua trajectòria vital i com consumat i elegant poeta que cerca noves formes de fer poesia i eixir-se dels cànons habituals realitza un exercici d'elaboració exquisida i inusual, que va haver de van tindre continuadors a el menys en poetes de Zacatecas (Mèxic) que en 1727 van donar a la impremta aquestes poesies que comprenen tres com un joc que va acabar trivializándose.
Doncs bé, Fra Cristóbal Bas, a Sacre muntanya Parnàs de 1687 presenta un romanç-laberint intitulat 'Poesia que comprèn tres' i que es presenta formant tres columnes. La primera columna té 3 síl·labes, la segona 2 i la tercera a 6 o 7. La lectura es pot realitzar de tres formes.
Si es llegeix cada línia de les tres columnes el vam presentar com un romanç heroic de 11 o 12 síl·labes, on les paraules de la primera i segona columna formen el primer hemistiqui de l'romanç i la tercera columna el segon hemistiqui. Totalitzen 11 síl·labes o més.
Si deixem la primera columna i només llegim la segona i tercera el convertim en un romanç castellà o regular, d'art menor de 8 síl·labes: dues síl·labes de la segona columna i sis del tercera columna. Si només llegim la tercera columna es converteix en poesia formada per complantes. Les tres formes de llegir la poesia donen en cada cas sentit complet a el text que és llegeix.
Per a la lectura de el text que s'insereix cal indicar que la lletra 'f' gairebé sempre s'ha de pronunciar com 's'.
Creiem que el Xavier que apareix en el primer vers fa referència a Sant Francesc Xavier amb qui Fra Cristóbal Bas va trobar un exemple de missioner a l'Orient ia qui va dedicar alguna altra composició, com veurem més endavant. Hem d'advertir que Fra Cristóbal va morir a Orà i que els mercedaris tenien l'especial missió de la redempció de captius, havien d'anar descalços i practicar la retirada, la pobresa i l'abstinència com a ordre austera.
La fama d'aquest religiós va transcendir en el temps i en 1772 trobem una dècima al Diari curiós, històric, erudit, comercial, civil i econòmic. De la investigació que hem dut a terme en aquest Diari Curiós, ens ha portat a conèixer a l'autor d'un sonet que fins ara ha estat o bé considerat anònim o atribuït a altres poetes.
Al diari de el 3 de desembre de 1772 es va fa una breu biografia de Sant Francesc Xavier i en ella es destaca que la més sorprenent de totes les seues virtuts va ser la d'aplicar la boca i xuclar les nafres a un pobre malalt de l'Hospital de Venècia, i ho va fer per vèncer la repugnància i vèncer-se a si mateix. Doncs bé aquest fet va ser el text d'una glossa:
El valor de el Sant és tal
Que de malalts fàstics empassa,
I així xucla cada nafra
Com si fos una bresca.
El diarista compte que aquest fet havia estat glossat en Desenes per tretze enginys i que durant tretze diaris anava a anar transcriure les esmentades dècimes sent la primera la de el mateix dia i la que va ocupar el lloc desè va ser la de Fra Cristóbal Bas que es va publicar el 15 de desembre de 1772. Però el fet increïble és que després de l'última dècima el diarista escriu: "m'ha semblat útil acabar els seus elogis amb donar a el públic aquell acte de Contrición que el mateix sant (Sant Francesc Xavier) va compondre.
Es tracta del sonet 'No em mou, el meu Déu, per estimar' amb la qual cosa atribueix l'autoria d'aquest sonet a Sant Francesc Xavier quan aquesta atribució ha estat molt discutida.
Aquest sonet va aparèixer a Madrid en 1628, en el llibre 'Vida de l'esperit', d'Antonio de Rojas i figura com a text modèlic en les antologies líriques des que Marcelino Menéndez Pelayo la va incloure en la seua antologia de Les cent millors poesies de la llengua castellana. Aquest sonet s'ha atribuït a Juan d'Àvila, a l'agustí Miguel de Guevara. S'ha discutit l'autoria de santa Teresa de Jesús i fins de Lope de Vaga o Sant Joan de la Creu i també a Sant Ignasi de Loiola ia Sant Francesc Xavier, però es desestima d'aquests dos ja que no es conserva obra poètica estimable d'aquests dos autors.
I no obstant això en aquest Diari Curiós es diu que Sant Francesc Xavier el va compondre. En el sonet s'aprecia l'amor que neix net i profund de la dolorosa contemplació de l'martiri amb què Crist rescata l'home i en els dos tercets es reforça l'amor a Crist per sobre de qualsevol altra consideració.
No sabem els arguments que en 1772 tindria el diarista per a realitzar tal notícia ni les seues fonts però de la mà de Fra Cristóbal Bas hem conegut aquesta atribució.
